The stack series is one of the most famous works by minimalist artist Donald Judd. These pieces consist of several

rectangles of the same size arranged on the wall. The spaces between the units are equal to the measurement of each

unit. Judd devised this predetermined system to bypass hierarchy and subjectivity: each element is identical and can be

repeated indefinitely. Domènec adopts this system to reflect on the housing utopias derived from the Athens Charter

(1942), which proposed the possibility of a universal model for worker housing but turned into a suburban dystopia on a

planetary scale. As if they were gigantic minimalist installations, urban peripheries worldwide have been filled with

endlessly repeated identical blocks.

Las stack son una de las series más famosas del artista minimalista Donald Judd. Estas obras están compuestas por varios

rectángulos del mismo tamaño que se sitúan en la pared. Los espacios entre las unidades son iguales a la medida de

cada unidad. Judd inventó este sistema predeterminado para eludir la jerarquía y la subjetividad: cada elemento es

idéntico y se puede repetir indefinidamente. Domènec retoma este sistema para reflexionar sobre las utopías

habitacionales derivadas de la carta de Atenas (1942) que planteaban la posibilidad de un modelo universal para la

vivienda obrera pero que se convirtió en distopía suburbial a escala planetaria. Como si de gigantescas instalaciones

minimalistas se tratara, las periferias urbanas de todo el mundo se han llenado de bloques idénticos infinitamente

repetidos.

Les stack són una de les sèries més famoses de l'artista minimalista Donald Judd. Aquestes obres estan compostes per

diversos rectangles del mateix tamany que es situen a la paret. Els espais entre les unitats són iguals a la mida de cada

unitat. Judd va inventar aquest sistema predeterminat per eludir la jerarquia i la subjectivitat: cada element és idèntic i es

pot repetir indefinidament. Domènec recupera aquest sistema per reflexionar sobre les utopies habitacionals derivades de

la carta d'Atenes (1942) que plantejaven la possibilitat d'un model universal per a l'habitatge obrer, però que es va convertir

en distòpia suburbial a escala planetària. Com si es tractés de gigantines instal·lacions minimalistes, les perifèries urbanes

de tot el món s'han omplert de blocs idèntics repetits infinitament.