Quan es va declarar l’estat d’alarma per la pandèmia de la Covid-19, l’artista Domènec (Mataró, 1962) estava tornant d’Hèlsinki en un avió insòlitament buit. En aterrar a Barcelona, el dissabte 14 de març, es va haver de fregar els ulls per creure’s el que estava veient: una ciutat radicalment buida. Conversem amb ell en un bar d’un Raval semibuit. En aquest estrany silenci, tot s’escolta més bé.
Què li fa pensar tot el que ha passat?
M’ha provocat una reacció bastant diferent de la de la majoria. Una reacció de rebuig a les urgències de pensar la pandèmia. Hi ha hagut un excés d’adamisme. S’ha tractat com si fos una cosa totalment excepcional. He trobat a faltar que s’obrís el focus. Llegint, vaig anar a parar a un text de l’OMS que deia que cada any moren al món un milió i mig de persones de tuberculosi. De la Covid-19 n’han mort 600.000 persones. Què passa aquí? Doncs que la tuberculosi afecta als països del sud global. Els morts no són d’Europa i els Estats Units. Aquesta pandèmia, la de la tuberculosi, ens sembla que no existeix. Ningú està dient que farà canviar el món. Aquesta mirada eurocèntrica, de societat benestant malgrat tot, sí que fa pensar. A les Filipines, on vaig estar l’any passat, la Covid-19 està fent estralls, entre d’altres coses perquè, en contra del que es va dir els primers dies, també fa distinció de classes. Els que moren són els pobres, principalment. Ara bé, allà continua morint molta més gent assassinada per la policia. Allà la pandèmia és el govern filipí.
“Mai més res serà igual”, diuen.
Jo, insisteixo, relativitzaria aquesta tendència que tenim tots, inconscientment, a magnificar el que ens afecta molt directament. Durant el confinament, vaig revisar treballs meus. Per exemple, el vídeo que vaig fer el 2007 amb entrevistes a refugiats palestins, 48_Nakba . Els que encara deuen ser vius porten 70 anys en un camp de refugiats. Però el monotema era el nostre confinament.
La Covid-19 no provocarà ni la més petita esquerda en el sistema hegemònic?
El 2011, vaig passar uns dies a Hèlsinki. Era l’època de les manifestacions del 15-M. Vaig veure una parella que duia una pancarta que deia, en finès: “El capitalisme és la malaltia”. La pandèmia no és la Covid-19, la pandèmia és el capitalisme. El capitalisme és el que està destruint el món. La Covid-19 és una amenaça per a les persones, però no per al sistema. En la crisi del 2008, inclús Sarkozy va dir: “Hem de repensar el capitalisme”. No han repensat res. El capitalisme s’ha tornat més depredador i tot. La Covid-19 no farà canviar res. L’acumulació de capital continuarà igual. M’agradaria ser més optimista, però no ho sóc gens. La tendència natural, autoprotectora, dels humans com a espècie és intentar tornar el més aviat possible a la situació de normalitat, encara que sigui profundament injusta.
En les seves obres, el concepte “viure junts” hi és molt present. Aquesta crisi parla d’això.
Un dels debats que s’haurien d’haver obert ara, i que és molt més urgent que molts altres, és per què en aquesta ciutat i en aquest país hi ha un parc d’habitatge públic tan minso. Poc i de tan mala qualitat. Per dir-ho en plan bèstia: per què Mussolini va fer més habitatge públic que el que s’ha fet aquí en 40 anys de democràcia? Per què a Àustria, un país més aviat conservador, de dretes, Viena té un parc d’habitatge públic que multiplica per cent el de Barcelona?
Per què?
Això és el que jo em pregunto. No s’hi entra perquè hi ha unes dinàmiques que provenen de les inèrcies del franquisme, quan es va cedir als amics del règim el control del sòl i de l’habitatge. Tot, o gairebé, van ser pures operacions especulatives. Cap govern, cap ajuntament, ha agafat el toro per les banyes i ha afrontat realment aquest problema. La pandèmia ha demostrat el fracàs de les polítiques d’habitatge d’aquest país. Claríssimament. A Sant Cugat o a Pedralbes, en una casa amb jardí, el confinament ha sigut un; en un barri d’habitatges socials, on el primer que es va fer va ser precintar els parcs infantils, un altre. Quin és l’únic espai que té per viure junts un bloc de la Mina? El carrer. I tenien prohibit sortir-hi. Un habitatge públic digne és tan fonamental com una sanitat pública digna, que, malgrat les retallades, més o menys tenim.
Els seus futurs projectes artístics abordaran qüestions relacionades amb la pandèmia?
No de forma immediata. La resposta ràpida a un conflicte o a un problema no és la meva manera de treballar. Pensar des d’un present continu pot donar resultats excessivament distorsionats. M’agrada obrir els camps i analitzar els perquès i els coms. La meva metodologia és molt walterbenjaminiana, en el sentit que la història és una arma de combat per entendre el present. Normalment els meus projectes responen a processos llargs, de sedimentació. I sempre intento anar a la cota zero. A la cota zero hi arribes quan entrevistes el palestí que fa 60 anys que viu en un camp de refugiats. La meva posició davant la pandèmia és ara de silenci i de pensar. La tuberculosi va canviar la manera de fer arquitectura. La canviarà la Covid-19? De moment no ho sabem. Aquest tema m’interessa. També m’interessa el fenomen que hi ha coincidit: la iconoclàstia.
“La iconoclàstia és una de les belles arts”, segons vostè.
És una forma de creació col·lectiva i espontània. I una forma d’urbanisme. La gent ho veu moltes vegades com una destrucció. Però jo crec que és una destrucció constructiva. Quan algú enderroca una estàtua està modificant l’urbanisme d’aquella plaça. Està fent urbanisme, autogestionat, però urbanisme. El que és curiós és que durant un període en què els poders recomanaven, evidentment perquè era necessari, que la gent es quedés a casa, hagi sortit aquest moviment iconoclasta a l’espai públic.
Algun consell per als monuments de simbologia colonialista i racista de Barcelona?
Jo parlo des de la meva pràctica artística, no des de les polítiques públiques. A mi que es faci un edicte per retirar l’escultura d’Antonio López em sembla molt bé, aquell dia hi vaig anar, però per mi es perd una cosa molt important: l’acte creatiu del moment de l’enderroc. No és el mateix que una població revoltada li lligui una corda al coll i el tiri a terra. No som conscients que hem anat renunciant a l’espai que ens pertany a tots. Tenim un espai públic simbòlicament segrestat pels discursos hegemònics, del capital o del poder. Qualsevol acte considerat vandàlic no deixa de ser un acte d’alliberació d’aquell espai.
Té confiança en les polítiques culturals d’aquest país?
Cap. Aquí sempre hi ha hagut una urgència per l’artista estrella, res més. Només es va començar a insinuar el bon camí durant el període 2003-2010, més o menys. Era una política encara precària, per sota del que era necessari, però era l’adequada: no fer grans infraestructures, no generar grans exposicions de patums, sinó fer teixit, i no centralitzat a Barcelona, sinó a tot el territori. L’aposta era la bona: la relació directa de l’art amb l’entorn real en què està inserit. Hi va haver una confluència de factors. Un nou govern a la Generalitat, però també la pressió del sector. Hi ha coses que s’haurien de recordar. El 2001, es va fer la Triennal de Barcelona, una exposició que intentava recollir l’estat de la qüestió del context artístic contemporani jove. Els artistes es van plantar: si no cobraven honoraris, no hi havia exposició. Perquè aquesta era la realitat fins fa tan poc: tothom cobrava menys els artistes! Aquest esperit sindical, que llavors va fer efecte, l’haurem de recuperar en els temps que venen. No s’ha de baixar la guàrdia. Podem tornar a retrocedir. Recordo una exposició que vaig fer el 1998 en una institució important que quan vaig reclamar uns diners per a una investigació que requeria un viatge em van dir que no pagaven les vacances dels artistes...
El 2010, canvi de cicle.
La poca cosa que s’havia aconseguit es va desmantellar amb una lleugeresa al·lucinant. Van buidar el Consell de les Arts de competències, es van carregar Can Xalant, l'Espai Zer01... Es van salvar molt pocs projectes. I costarà recuperar-los. Gravíssim. Jo ho trobo gravíssim, però a nivell polític ningú ho troba a faltar.
I els museus...
S’ha d’insistir a fer polítiques potser austeres en pressupost però complexes i denses en contingut. S’ha pecat, aquí i a tot el món, de buscar la resposta fàcil, l’exposició que generi grans cues a l’entrada. Això ha fet molt mal. De la mateixa manera que ha fet molt mal, a partir de la crisi del 2008 o una mica abans, la tendència neoliberal de lligar les exposicions a la consecució de patrocinadors privats. Ho estem pagant i ho pagarem car perquè ha destruït la credibilitat de les institucions. Abans tu sabies que el mercat podia encimbellar artistes fake però que, posem per cas, a la Documenta de Kassel estaven més o menys immunes. Ara els directors de museus han de fer aquestes concessions pressionats pel pressupost.
En quin projecte treballa actualment?
El vaig començar a pensar fa un any quan vaig visitar amb uns amics un camp de presoners republicans, Sètfonts, a prop de Montalban. Durant l’època de Vichy, en aquest camp que havia construït el govern democràtic francès s’hi van tancar jueus. I en la França alliberada, col·laboracionistes. Que la mateixa arquitectura hagués estat utilitzada per règims democràtics i feixistes em va donar la clau per fer un projecte d’investigació. Té títol: Un segle d’arquitectura europea. Vull analitzar casos d’aquesta continuïtat arquitectònica dels espais de detenció. No hi ha gaire diferència entre els camps de gitanos a Hongria, els camps de refugiats siris a Lesbos o el camp d’Argelers, que fins als anys setanta servia per tancar-hi població no desitjable. No hi ha tanta diferència de tipologia arquitectònica entre un camp de concentració i un camp d’acollida. En l’Europa dels drets hi ha coses que grinyolen...
Té esperança en l’art?
En tot l’art, no. Hi ha un tipus d’art que no m’interessa gens; encara més, crec que fins i tot fa mal perquè banalitza la nostra feina amb pura decoració o amb purs jocs d’artifici. Tindré esperança en les pràctiques artístiques mentre siguin útils per ajudar-nos a entendre el món, a preguntar-nos, a qüestionar-nos. L’art sí que és útil si compleix aquesta funció. I la farà amb més o menys pressupost, amb més o menys visibilitat, acompanyat amb bones o males polítiques culturals, però la farà si hi ha gent disposada a fer-la. És clar que hi ha coses que em preocupen. El món de l’art ha caigut en la trampa neoliberal de la productivitat. Tinc un record de petit: fullejar un llibre de fotografies de Miró en què apareix dibuixant a la sorra de la platja. Jo reivindico aquest acte gratuït de fer uns dibuixos que l’aigua del mar esborra immediatament després. Abans et parlava dels processos creatius de sedimentació. I és això. Hi ha també unes cartes de Miró, després de la Segona Guerra Mundial, ara no recordo a qui les envia, i hi diu que està treballant molt, que porta quatre mesos passejant per la platja, pensant i dibuixant. Per Miró allò era ser productiu! Aquells dibuixos van ser la llavor de les Constel·lacions.
