Parlem de l’artista peruana María María Acha-Kutscher que està celebrant una exposició a la galeria ADN, de Barcelona.
El seu interès pel món de la cultura i l’art li ve de família perquè és besnéta d’Artur Kutscher -historiador de literatura alemanya-, neta de Juan Acha -crític d’art- i filla de l’arquitecte i fotògraf Mario Acha-Kutcher.
Amb aquestes influències, va estudiar a la Facultat de Belles Arts de la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú. Quan va acabar els estudis -això era a l’any 1991- es va mudar a Ciutat de Mèxic on va treballar com directora d’art en agències de publicitat.
El 2001 es va traslladar a Madrid on va fixar la seva residència. Allí va vincular-se a l’art alternatiu a través de la seva parella, Tomás Ruiz-Rivas, artista visual i escriptor. El 2003 van obrir un espai del que seria la tercera etapa del Ojo Atómico que a partir de 2005 va passar a dir-se Antimuseo. Paral·lelament va començar a desenvolupar el seu treball artístic que es va centrar en la dona, la seva història, la lluita per l’emancipació i la igualtat. La seva obra no s’adscriu a ningun estil determinat ni segueix una tècnica específica.
Com dèiem, a la galeria ADN està celebrant una mostra per la que s’ha seleccionat una part significativa del seu projecte Womankind (la dona, el gènere femení), de l’any 2010, al que s’han afegit les seves últimes sèries en color vinculades a l’envelliment femení i una peça específica com La Rabbia di Proserpina (2022), un políptic fotogràfic compost per dotze imatges de cares femenines preses de pintures renaixentistes i barroques que representen episodis bíblics o de la mitologia greco-romana on les dones són representades durant actes violents.
En conjunt, aquestes obres ens permeten tenir una panoràmica de l’evolució d’Acha-Kutscher com autora, una artista que des de la seva condició de cronista del present s’esforça per aportar una lectura diferent a les qüestions de gènere que supera qualsevol rol assumit de passivitat i reprova l’assumpció d’un paper vicari.
La seva obra es rebel·la contra la manera en què s’ha anat explicant la vida de les dones en el segle XX des d’un relat hegemònic de tall paternalista, una actitud de poder que ha servit per relegar-les a un pla amable i servicial, normalment de model, secretària, hostessa, mestressa de casa, mare i esposa. I en quant al cos femení, ha estat cosificat durant segles per la mirada masculina.
En la seva producció, l’artista re-significa les imatges perquè cobrin una nova vida, destacant en les seves cuidades composicions per sobre de tot a éssers humans que transmeten un món privat que se sustenta en experiències pròpies i no es regeix per l’estereotip.
