La mala reputació del terme woke és enganyosa. Inicialment, el terme va sorgir entre l’esquerra americana per designar actituds conscients de qualsevol discriminació: estar “despert”. Però, a la pràctica, els mateixos demòcrates van deixar d’utilitzar-la perquè es va acabar associant als discursos més excèntrics amb què no tota l’esquerra se sentia còmoda. És així com la van començar a fer servir els republicans, com un insult sinònim de reivindicacions poc serioses, i és així com ha quedat. Com sol passar amb totes les modes americanes, la paraula va arribar a Europa, tard, malament, i sense tenir en compte les diferències històriques. Sigui com sigui, el terme es va acabar adoptant, i avui el poden fer servir indistintament Donald Trump i Pilar Rahola, Bernie Sanders i Antonio Baños.
Sobre el mercat no hi ha res a dir, perquè la llei de l’oferta i la demanda permet que ningú doni explicacions. En canvi, el poder polític ha de justificar tot el que fa amb arguments. I, com justifiquen els polítics les subvencions? Doncs justament perquè els ciutadans d’una democràcia creiem que l’autoritat suprema és perillosa, figura que tenim un interès a mantenir un grup d’artistes encarregats de criticar tot el que faci el poder. La cultura democràtica veu l’art com una mena de contrapès a la tirania de les majories, que justifica una cosa tan aparentment contradictòria com dedicar fons públics a fer que un grapat d’artistes produeixin coses que agradaran a molt poca gent. Així, l’any passat Albert Serra va obtenir 250.000 euros de l’ICEC per fer Tardes de soledad, documental sobre toros, i Núria Güell va guanyar el darrer premi de videocreació per Paraules d’amor. Un assaig sobre les passions, un videoassaig que mostra presos que declaren haver matat per amor llegint poemes romàntics.
Per a llegir la noticia completa fes clic al següent enllaç.
