The prosthesis that directed the organ against itself focuses on the identity construction of the body assigned as disabled. The project, influenced by crip-queer theory, is approached from the artist's political position as a deaf person and their dependence on non-biological instruments for oral communication, such as hearing aids and subtitles. Through this proposal, the artist establishes a personal and political reading of prostheses, which function as instruments that adapt the body to a standard norm governed by neoliberal and ableist logic, which dictates which bodies are valid, effective, and functional for capitalism, and which are not. With this installation, the adapter role of prostheses is questioned, and a series of pieces are created to speculate on the invention of other artificial organs and extensions that disrupt the usual interdependent relationships between prostheses and the body.

La prótesis que dirigió al órgano contra sí mismo pone el foco de interés en la construcción indentitària del cuerpo asignado como discapacidad. El proyecto, atravesado por la teoría crip-queer, se aborda desde el posicionamiento político del artista como persona sorda y su dependencia de instrumentos no biológicos para la comunicación oral, como las prótesis auditivas y los subtítulos. A través de esta propuesta el artista establece una lectura personal y política de las prótesis, que funcionan como instrumentos que adaptan el cuerpo a una normativa estándar regida por la lógica neoliberal y capacitista, que dicta qué cuerpos son válidos, eficaces y funcionales para el capitalismo frente a los que no lo son. Con esta instalación se cuestiona el rol adaptador de las prótesis y crea una serie de piezas que especulan con la invención de otros órganos artificiales y extensiones que dinamitan las relaciones de interdependencia habituales entre las prótesis y el cuerpo.

La prótesis que dirigió al órgano contra sí mismo posa el focus d'interès en la construcció indentitària del cos assignat com a discapacitat. El projecte, travessat per la teoria crip-queer, s'aborda des del posicionament polític de l’artista com a persona sorda i la seva dependència d'instruments no biològics per a la comunicació oral, com les pròtesis auditives i els subtítols. A través d'aquesta proposta l’artista estableix una lectura personal i política de les pròtesis, que funcionen com a instruments que adapten el cos a una normativa estàndard regida per la lògica neoliberal i capacitista, que dicta quins cossos són vàlids, eficaços i funcionals per al capitalisme enfront dels quals no ho són. Amb d’aquesta instal·lació es qüestiona aquest rol adaptador de les pròtesis i crea una sèrie de peces que especulen amb la invenció d'altres òrgans artificials i extensions que dinamiten les relacions d'interdependència habituals entre les pròtesis i el cos.