—
Helena Vinent participa en l'exposició col·lectiva " No més si fa olor de terra" en La Panera, Lleida.
Des de la dècada dels setanta, un dels compromisos bàsics de les pràctiques feministes ha estat transformar el cos en un espai per a l’alliberament. Una corporalitat que comença essent individual, capturada en els límits del propi cos, però que adquireix agència en fer-se col·lectiva, que creix en paral·lel al desig d’esdevenir una sola, múltiple i polifònica. Per això, com proposa Adrienne Rich a Notes towards a politics of location, és necessari ubicar el terreny des d’on construïm la nostra veu: no per a transcendir el cos, sinó per a reclamar-lo i responsabilitzar-nos de la nostra proximitat amb el centre o amb la perifèria. Aquesta consciència de la posició, entrellaçada amb la noció de viure en i amb un món ferit —marcat per la violència colonial, cisheteropatriarcal i capitalista—, ha doblegat el paradigma antropocèntric que es beneficia de la desvinculació afectiva i material del cos humà amb el seu entorn i amb la resta de formes de vida. Quin món s’acaba quan invoquem la fi del món? Com podem viure l’apocalipsi amb tendresa? Quines ruïnes imaginem al paisatge del futur?
Atenent a la complexitat de l’entramat de relats que perfilen el cos com a territori, aquesta exposició anhela teixir una xarxa d’artistes joves establertes a l’Estat espanyol que, des de la multiplicitat dels feminismes, ens conviden a imaginar i, potencialment, encarnar el que pot un cos quan entra en relació amb altres cossos. No només per a celebrar que existim juntis, connectadis, sinó per a especular sobre els significats de ser un cos i habitar el món des d’ell. Aquí els feminismes no apareixen com a temàtica, sinó com a metodologia. El cos no es representa, sinó que es presenta: latent, provisional, mòrbid. Ja sigui esquinçant-lo com a superfície mapejable, ja sigui hibridant els binarismes i obrint-nos a habitar la frontera, o explorant la possibilitat de convertir-se en paisatge, aquesta cartografia ens presenta la urgència de qüestionar la identificació del subjecte del feminisme amb la natura per tal de reconsiderar la rellevància del cos com la geografia més propera i sempre marcada per la política, la narrativa i l’artifici.