ADN Galeria inaugura el 14 de desembre la primera exposició individual de Núria Güell, Al·legacions Desplaçades: un compendi de projectes mordaços que rastregen la seva trajectòria i objectualitzen les seves propostes performàtiques. L’exposició analitza l’ètica de les institucions que ens governen, així com els abusos de poder permesos per la legalitat establerta. Evidenciant les perverses estratègies que es camuflen a través d’accions, llenguatges i conceptes. L’ull investigador de la artista escodrinya usos de dominació del status quo en institucions com la banca i el poder legislatiu. També qüestiona les polítiques migratòries a través de situacions de la vida quotidiana.

Servint-se de la antropologia social i de la participació de l’altre com eines indissociables del seu procés artístic, els estudis de Núria Güell es tornen resistència biopolítca bombardejant realitats comunes de les nostres vides i relacions diàries. La metodologia del seu treball resideix en curtcircuitar una llei i aplicar-la a la inversa desarticulant la seva unidireccionalitat mentre desvetlla polítiques legalitzades antiètiques i dominacions del poder hegemònic.

En aquest sentit l’exposició presentada mostra una constel·lació de projectes units per una voluntat d’incidència real: exploracions imbricades amb la trama social que la artista ha anat teixint al llarg d’aquests anys. L’espai galeristic es divideix en tres àmbits que naveguen per aquest compromís polític i social.

El primer al·ludeix a un treball iniciat en la ciutat de la Havana, Cuba en el 2008. Ajuda Humanitària consisteix en una convocatòria pública en la que l’artista es va oferir com esposa a qualsevol cubà que volgués emigrar a Espanya pagant-li les despeses de la boda i el bitllet. Mitjançant un flyer que va distribuir als carrers de la ciutat on s’estipulen les bases de la convocatòria, va demanar als interessats que li escrivissin “ la carta d’amor més bonica del món” que seria desprès valorada per un jurat compost per tres prostitutes locals. Una vegada seleccionat el guanyador, es va efectuar la boda i la parella es va traslladar a Espanya. Ara esperen el temps necessari per obtenir la nacionalitat del marit i poder tramitar el divorci  donant així fi al projecte. La instal·lació consisteix  en un vídeo collage que mostra fragments de varies gravacions entre les que destaquen: la cinta promocional entregada a les autoritats espanyoles amb escenes de la boda a Cuba i imatges del seu romanç fictici, la deliberació del jurat i la primera trobada entre la artista i el seu marit . A més del vídeo, s’exhibeixen les cartes que van ser enviades per la convocatòria, així com documents legals del procés matrimonial. Núria Güell il·lustra aquí els diferents usos polítics i socioeconòmics de l’afecte en el context global. Explora les creacions identitàries del comportament que son adaptades tant pels turistes en busca d’afecte com pels cubans que adopten una disfressa per pal·liar les seves necessites. Ambdós funcionen com estratègies de control que dominen la subjetivització col·lectiva i afecten els nostres models de conducte, pensament i significat. El projecte no només posa de manifest les restriccions migratòries sinó que evidencia l’existència de polítiques de la subjectivització com bé atesta la crítica Suely Rolnik[1], amb totes les seves conseqüències biosocials de perpetuació i consentiment.

Endinsant-nos en el segon espai de la galeria, ens trobem amb el projecte: Aportació d’agents de l’ordre que, de la mateixa manera, situa l’acció a la ciutat de la Havana. Realitzat en el 2009, en aquesta ocasió la artista va registrar a través de fotografies i càmera oculta l’afalac  al que va estar sotmesa pels agents del cos policial cubà. Segons la legislació cubana, els agents de l’ordre tenen prohibit mantenir qualsevol relació sexual o íntima amb els estrangers. El material recollit  es va mostrar sota forma d’un panell d’investigació policial en una exposició a la que també van assistir els policies desprès de que la artista els cités disfressant la trobada com si es tractés d’una cita. Propiciant així l’abrupte xoc entre els policials i la “investigació policial” de la que sense saber-ho havien estat objecte. A ADN galeria es presenta el panell que simula la perquisició policial.

La següent peça: Fora de joc de l’any 2009 va comptar amb l’ajuda d’un immigrant africà sense feina i amb urgència per renovar el seu permís de residència per seguir sent legal a Espanya. L’artista el va contractar per jugar als amagatalls amb els espectadors de l’exposició en la que ella coordinava la performance i així va possibilitar l’arreglo de la situació laboral de l’immigrant. A través d’aquest projecte Núria Güell senyala les incoherències legals, així com incideix en la seva deconstrucció, generant noves fórmules per transgredir-les. Per aconseguir-ho provoca interferència en el seu entorn diari a través d’activitats fora de lo comú i de tarannà pertorbador que recondueixen situacions a priori adverses.

Intervenció realitzat en el 2012, es un altre projecte presentat a la mostra. En aquesta ocasió la artista crea una cooperativa per poder contractar a un treballador de la construcció a l’atur i desnonat. Se li assigna la tasca de demolir les portes d’accés de certs edificis vuits que la Caja Mediterráneo (CAM) havia adquirit en subhasta desprès de desnonar a les famílies que les habitaven. La contractació del treballador li garantia total impunitat per esquivar qualsevol tipus de denuncia. Aquesta és l’estratègia que utilitzen els bancs per esquivar la llei d’enjudiciament civil de forma impune i adquirir d’ aquesta forma les vivendes desnonades per un 50% del seu valor de taxació.  La instal·lació consta de la gravació del paleta obrint una porta al forçar el seu forrellat. La porta que apareix en la gravació està in situ a la galeria junt amb el vídeo i acompanyada pels documents emmarcats: la creació de la cooperativa i el contracte del paleta.

Seguint amb el recorregut, ens trobem amb una peanya il·luminada que protegeix una clau minuciosament disposada dins de la seva cúpula. Aquesta clau misteriosa obre la caixa forta d’un banc en la que es guarda un pla de robatori per una sucursal bancària dissenyada pel Jaime Giménez Arbe, àlies “El Solitari” en clau novel·lística. Conegut pels seus furts, El Solitari, a petició de l’artista, va escriure des d’una presó d’alta seguretat aquest relat del qual el primer capítol va ser venut en subhasta. Aplicació Moral Desplaçada #1: Creixement Exponencial es el títol que pren el projecte realitzat al llarg del 2010 i 2012. Subverteix el concepte de la ètica bancària on prima el benefici davant dels danys socials col·laterals, exemplificant un principi intrínsecament lligat al Sistema Monetari actual que precisa d’un creixement accelerat perpetu. El projecte genera valor d’un valor potencial, estratègia que es refereix al concepte d’especulació e inflació que conforma el nucli fonamental de la activitat financera.

El tercer àmbit de la galeria al·ludeix al poder judicial y al coercitiu, sent el seu eix central la qüestió de com impartir el càstig i la violència legal dins del marc d’una societat democràtica contemporània. 

Iniciem el recorregut amb Aplicació Legal Desplaçada #1: Reserva Fraccionaria (2010 – 2011) en el que l’artista organitza un seguit de conferencies en torn a la pregunta: “És possible expropiar a les entitats bancàries?”. Dibuixant en una pissarra que s’expandeix al llarg de la paret de la galeria, es mostra el pla mestre d’expropiació que aplica la llei bancària de reserva fraccionaria. De la mateixa manera incrustat entre la pissarra, es pot visualitzar, el vídeo de les conferencies que es van fer a càrrec dels expropiadors Lucio Urtubia, Enric Duran i del economista Qmunty on s’estableixen les bases per crear, a semblança de la dinàmica bancària, diner del no-res.

Qüestionant el dret comú i les polítiques carceràries, el projecte Aplicació Legal Desplaçada #3: FIES analitza la condició dels FIES: Fichers Interns d’Especial Seguiment, règim de vida que es va establir en el 1991 a Espanya per aquells presos classificats d’inadaptats, conflictius o perillosos. Aquests presos estan en aïllament i incomunicació total, i reben tractes que són classificats per especialistes mèdics com tortura blanca. La instal·lació consisteix en la disposició de la correspondència epistolar que l’artista ha mantingut amb 70 FIES. Utilitzant el canal artístic com forma de denuncia, Núria Güell dona veu a aquesta situació desconeguda per molts. A través del revers de la pròpia utilització dels fichers, la artista ha pogut trobar l’adreça del ministre de justícia: Francisco Caamaño que l’any passat va revalidar aquest règim de vida carcerària, per enviar-li sistemàticament copies de les cartes dels presos: poemes, dibuixos o petites narracions que funcionen con un full de reclamació.

Al·legacions Desplaçades s’entén com un espai de dissens, de conflicte i de dubte que qüestiona la realitat i la desplaça, reconfigurant lo establert i atacant formes de subjectivitat polítiques.  En aquest sentit i prenent el terme de Luis Camnitzer[2], el terreny de la proposta artística de  Núria Güell és un terreny de batalla, un terreny de dialèctica constant, que estableix nous vincles comunicatius i respon a situacions immediates i tangibles. Núria Güell no entén la pràctica artística com representació d’una realitat, sinó com realitat en sí mateixa. La artista es converteix en catalitzador que desencadena preguntes i desestabilitza establerts hegemònics, generant fissures en la continuïtat ideològica. Apropiant-nos de la tesis de Marina Garcés[3] podríem dir que es tracta d’un art honest, on trobem un anhel de veritat, un anhel de nosaltres i un anhel de món que ens convoca com a públic i es descobreix implicat amb  la realitat. 

En aquest sentit i seguint amb l’estela participativa de la que beuen els treballs de Núria Güell, es celebren varies activitats al llarg dels mesos de la exposició entre la que destaca una xerrada en torn a les dimensions polítiques de l’art.