ADN Galeria presenta la seva segona exposició individual de Carlos Aires, “Let’s Get Physical”.  Mentre que a la primera exposició “Danzad, Danzad, Malditos” Carlos Aires tancava un periple de tretze anys de formació i treball a l’estranger i, a manera de recapitulació, es van presentar alguns registres creatius i pràctiques empreses per l’artista. L’exposició que presentem ara està marcada per un altre factor autobiogràfic: el rencontre amb una forma de viure recognoscible per l’artista però que, només es pot veure amb una mirada alterada. Aquesta mirada-arxipèlag que ens va mostrar Edouard Glissant, d’aquell que es reconeix en l’altre precisament perquè, pot mirar-se a si mateix amb els ulls de l’Altre. Aires és un dels artistes que a ADN Galeria identifiquem como global busters, manejant a la perfecció els processos de mestissatge i una estètica del caos inclusiva en la que, realitats oposades conviuen per generar obertures del coneixement hospicianes per l’imprevisible: treballar amb associacions d’idees i estereotips per intervenir en la nostra percepció de la realitat. Realitat i ficció, veritat i falsedat, naturalitat i artifici, tradició i contemporaneïtat, són dicotomies que en el seu treball es dilueixen. La unitat de l’obra es defineix just en el moment de conciliació d’aquestes dicotomies.

En “Let´s Get Physical” ens enfrontem a un conjunt d’obres i instal·lacions en les que la història, la tradició i la visceralitat ibèrica s’entremesclen amb el leitmotiv més recorrent en l’obra d’Aires: els títols i lletres de cançons relacionades amb l’amor, les relacions, el record i el dolor. El primer àmbit acull una instal·lació amb clares referències als patis i cementeris andalusos on acobla fotografies vintage de guàrdies civils amb tricornis de ceràmica utilitzats com a tests per plantes exòtiques: aquest gir conceptual ens aboca a la unió irònica entre nacionalisme i globalització, pròpia de l’estètica de la col·lisió que ja hem mencionat. Aquesta instal·lació precedeix l’escultura enigmàtica de Santiago Matamoros, patró d’Espanya, brandejant una espada daurada en la fulla de la qual s’ha encunyat la famosa tornada d’Olivia Newton John “Let’s Get Physical”: cançó que parla de la necessitat d’arribar al contacte corporal i del descontrol que l’encontre provoca i que es recrea en el joc de paraules, “siguem físics”, que connecta amb la part corporal i inclús abjecta de l’ésser humà.

Unes altres citacions musicals estan presents en totes les obres del segon espai de l’exposició, com a “How Deep Is Your Love”: una instal·lació, en forma de cor, realitzada amb ganivets d’Albacete. A cada ganivet s’ha gravat el títol de cançons conegudes d’amor i desamor: “Killing me softly”, “Do you really want to hurt me?” o “Se nos rompió el amor de tanto usarlo”. Una altra dicotomia representada per la dolçor del cor, les lletres romàntiques i aquest ganivets extremadament afilats. Combinació que se resol en una aparent i atractiva fusió entre l’amor i l’odi que aviva qualsevol relació. Aquesta obra és una al·legoria de l’amor visceral, on les entranyes i els sentiments es troben, carregant de certa violència a l’acte d’estimar i on la mort apunta el seu cap. La instal·lació estarà flanquejada per una vintena de reproduccions de fotografies provinents dels arxius del Fotomuseum d’Amberes, de la Biblioteca Nacional i del diari ABC de Madrid. Les reproduccions estaran intervingudes amb lletres de cançons en baix relleu gravades en or de 24 quirats.

En el tercer i últim àmbit de la galeria trobarem la instal·lació “Let´s Get Lost”, on l’artista es recrea en el repertori visual de iconografia pàtria, religiosa, pornogràfica i violenta. A manera de retaule barroc se’ns presenta una composició d’obres realitzades amb discos de vinils daurats disposats en marcs negres per ressaltar la sumptuositat de les figures retallades, a manera d’espai mental de convivència d’imatges molt dispars: una al·legoria pertinent de la continua successió  d’imatges en els media i en aquest nou espai pel possible, que denominem Internet. Petits altars contemporanis on els déus són de carn i os, amb històries extretes dels noticiaris i no de les sagrades escriptures. “Let’s Get Lost” és també la frase que corona un Jesús crucificat, pintat amb pintura de carrosseria en color negre metal·litzat brillant. La frase, realitzada a base de bombetes, recorda les llums firals i en la caçó de Chet Baker invita a deixar-se portar per l’amor, a perdre’s en las entranyes de la persona estimada. De nou hi ha un joc lingüístic, “Lets get Lost”: perdem-nos. Aquesta pèrdua té una clara connotació amorosa en la cançó original però aïllada pot significar un errar sense rumb, un estar perdut: una invitació a decidir qui o què esta perdut. Sens dubte s’ha utilitzat aquest títol perquè Chet Baker, que gairebé sempre parla de l’amor en les seves cançons, va acabar suïcidant-se, tenyint de negre aquest “Lets get lost”.