SCRATCH és la tercera exposició col·lectiva d’ADN Galería dedicada exclusivament al dibuix, després de

“Drawing and Dreaming” (2007) i “Paperless Marks” (2008). En aquesta ocasió, el diàleg entre les obres es desenvolupa a un nivell més conceptual que pràctic. SCRATCH reuneix propostes crítiques, directes, sense ambigüetats, tan necessàries per evitar que el sistema de l’art s’evoqui, per dir-ho amb José Luís Brea, a un “defalliment entròpic” i evitar així mateix que l’art perdi significació, capacitat de negació, de diferencia. I entenem que això només és possible reforçant el missatge i alhora indagant en l’optimització de la seva transmissió, en la seva formalitat. Les obres que aquí presentem no només transmeten idees potents, sinó que ho fan amb gran eloqüència, expressivitat i rapidesa, a mode d’esgarrapada a l’espectador, sortejant l´indiferència.

“Scratch” fa referència al gest comunicatiu, a l’immediatesa del dibuix en la transmissió del missatge. Però en la seva relació amb la música, es permet també una lectura que remet la creació a un moment postproductiu. “Scratch” és la pràctica musical contemporània que consisteix en crear nous sons partint d’una melodía ja coneguda, treballar amb un disc preexistent per generar noves composicions.

Bourriaud va establir el paral·lelisme de certa tendència dins l’art contemporani amb la pràctica del djing. Prenent aquest paral·lelisme, entenem que la postproducció és un gest comú a certes formes creatives, possiblement desenvolupat amb més intensitat en l’art més recent, tot i que no específic ni exclusiu seu, compartit per alguns dels artistes que aquí presentem. El treball d’alguns d’ells és eminentment postproductiu, ja que se serveix de mètodes (de muntatge) estretament vinculats a les últimes tecnologies. Altres utilitzen (s’apropien) els símbols que contínuament genera la societat de masses per introduir-hi variacions, remesclar-los, donant-los nous sentits i insertant-los de nou al cercle de l’imaginari col·lectiu.

Així, podem entendre el títol de l’exposició des de les dues lectures proposades: “Scratch” com a gest comunicatiu ràpid i directe (esgarrapada) o “Scratch” com a forma postproductiva de creació (scratching). A través d’aquest raonament pretenem contribuir i defensar l’expansió del dibuix, ja que entenem que més que una tècnica secundària o preparatòria, el dibuix està ja consolidat en un paper absolutament rellevant en l’àmbit de l’art contemporani i potser per la seva gran potencialitat expressiva, per la seva rapidesa o per la seva mal·leabilitat, permet la seva presència a tots els racons de la quotidianitat.

SCRATCH és la nostra proposta per sostenir la força de l’art. Es tracta de propostes carregades de contingut, de sentit crític, reivindicatiu i de necessitat expressiva.

S’apel·la a un art contestatari, que recupera tota la seva vitalitat i la potencialitat en el camp del social, però que paradoxalment es presenta en un suport humil, dèbil. La subtilesa del mitjà contrasta així amb la força del missatge. La col·lectiva inclou obres de Marc Bijl, Rebecca Bournigault, Democracia, Rainer Ganahl, Kendell Geers, Basim Magdy, Eugenio Merino, Bruno Peinado i Federico Solmi. En definitiva, recuperem el dibuix com a denominador comú als artistes presentats, que si bé comparteixen l’interès en la codificació de missatges que siguin de caràcter polític, reivindicatiu i sociocultural, provenen de tradicions divergents.