Hereu de la “Postproducció” artística teoritzada per Nicolas Bourriaud i de l’estètica del caos en el pensament d’Édouard Glissant i impregnat pel paradigma duchampià propi de l’escena francesa contemporània, Bruno Peinado juga amb els sentits de la cultura popular, els seus emblemes, els seus missatges, la seva memòria col·lectiva, per recrear un ambient simbòlic i sincrètic que no pretén congelar els seus efectes sinó reactivar-los, buscant la potencialitat de l’imprevisible. És innegable que els seus orígens de les Antilles han marcat la seva trajectòria, especialment quan el propi artista defineix el seu treball com un procés de creolització de la icona esfera occidental amb l’objectiu de posar en recirculació els codis visuals i els objectes del nostre entorn mediàtic. Abasta la perspectiva d’una cultura “anti-copyright”, que ja no valora tant el mite de la imaginació creativa sinó que afirma el dret a poder fer amb el donat.

És un artista molt dúctil, que no té estudi ni taller, preferint elaborar i desenvolupar les seves obres a partir de l’espai i del temps disponible en que s’exposaran. Això també fa d’ell un artista en constant moviment, que segueix afegint o treien elements als seus treballs segons l’entorn físic i social en el qual està operant, deixant així que les idees i les influències del món exterior flueixin sense vincles, sense pressions, sense regles establertes, sense estereotips.

En la tercera exposició de Bruno Peinado a ADN Galeria titulada Masses presentem obres produïdes ad hoc que prenen com a punt de partida la icona de la cultura popular Smiley i l’estètica minimalista inspirades en les obres de l’artista californià John McCracken. L’exposició es completarà amb dibuixos de gran format sobre fusta. La icona Smiley fou creat en 1964 com a logotip d’una campanya de proximitat i simpatia de la companyia d’assegurances State Mutual Life Assurance de Worscester per motivar que els seus empleats atenguessin amb un somriure als clients. El logotip dissenyat per Harvey Ball no fou registrat sota la regulació copyright i en 1970, curiosament l’any de naixement de Bruno Peinado, els germans Bern i Murray Spaiky es van apropiar de la Smiley Face afegint-li la frase “Have a nice day” i procedint a registrar el que es convertiria en el símbol de tota una generació d’americans. Des de llavors la “cara feliç” ha ant reapareixent en la nostra iconosfera aconseguint el seu apogeu en els anys 80 al convertir-se en el símbol de l’experimentació amb psicotròpics. En Masses apareixeran dues versions de la icona popular: The Endless Summer un retall d’alumini fidel al disseny original retro il·luminat amb un seqüenciador d’encès i apagat gradual que sembla donar vida al Smiley, mostrant la seva perenne actualitat; i el Fat Smiley que consisteix en una instal·lació monumental de quatre esferes superposades acolorides amb la quadricromia genèrica de la construcció d’imatges en l’era digital: cian, magenta, groc i negre. En l’ultima circumferència apareix el somriure típic del Smiley clàssic tot i que dràsticament empetitit en comparació amb el disseny original. La superposició de les quatre circumferències suggereix la reutilització de la icona des dels anys 70; la disminució del somriure reflexa la impossibilitat de la icona d’exercir el seu influx positiu en el període actual de turbulència econòmica i cultural; la utilització dels colors estàndard del disseny gràfic, el predomini del grafisme en la cultura contemporània i la gènesis gràfica de la icona; i el títol remet al procés de maduració vital d’aquesta icona, la seva humanització i la sobreexplotació comercial a la qual s’ha sotmès.

En quant a les peces basades en l’obra minimalista de John McCracken es presenten sis volums de grans dimensiones realitzats en Alu Dibond i pintats industrialment. Bruno Peinado afegeix un toc gestual, paradoxalment propi d’un dels moviments creatius que fou curtcircuitat pel minimalisme canònic: l’expressionisme abstracte. L’artista copeja amb un bat de beisbol la part inferior de les peces generant un “crack” que trenca la perfecció minimalista pròpia de les peces que inspiren aquests treballs. Així mateix presentarem tres volums en el mateix registre però de inferiors dimensiones instal·lats en el terra i en els que fòssils marins semblen haver xocat fortuïtament. La col·lisió entre cultura i natura resulta brillantment codificada en aquestes peces que es poden llegir alhora com  a vanitats, tant de la fugacitat vital d’organismes vius com dels moviments artístics. Per últim es presentaran dibuixos en gran format sobre fusta que acabaran de configurar una presentació l’aspecte global del qual, com és costum en les instal·lacions de l’artista, destil·larà fragàncies pop.