Tothom parla del temps. Nosaltres no: Alán Carrasco

Apunta l'historiador Enzo Traverso a la seva Melanconia d’esquerres (2019) que, després de la caiguda del mur de Berlín –que reconeix com la fi de la utopia-, aquells que havien participat dels moviments revolucionaris en els anys seixanta i setanta van trobar una visió trista de la història que es remuntava a les derrotes dels anys trenta. Així, doncs, la implantació total del capitalisme hauria donat lloc a una mena de “melanconia política” marcada per la frustració i l'absència de nous projectes emancipadors. Tal melanconia és la que planeja al llarg d'aquesta exposició, amb l’objectiu d’agrupar un conjunt d'obra que transita entre la ironia i la gravetat, en relació als processos de canvi en la història europea recent.

A través d'una dotzena de peces de naturalesa heterogènia –vídeo, instal·lació, escultura i pintura–, l'artista proposa una mirada crítica sobre alguns processos polítics a l'Europa de l'última meitat del segle XX. L'anàlisi d'aquests processos serveix a Carrasco per a qüestionar, com és habitual en el seu treball, les estratègies amb les quals s'assemblen i construeixen els relats que passen a conformar la història oficial.
El títol de la mostra, Tothom parla del temps. Nosaltres no, té el seu origen en una acció de la Federació Socialista Alemanya d'Estudiants als anys seixanta que, apropiant-se del conegut lema d'una campanya publicitària, intentava alertar a la població de la necessitat de parlar sobre els temes que són realment importants.
Amb aquesta metàfora l'exposició reuneix una sèrie d'obres articulades principalment a l’entorn de quatre blocs, amb inesperats punts de fuga i entrecreuaments entre ells: la Transició espanyola (1975 - 1982); la violència sociopolítica a alemanya dels anys setanta (des de l'inici armat de la RAF fins a l'escalada de 1977 coneguda com la “Tardor alemanya”); i els Anni di piombo (Anys de plom) a Itàlia entre 1969 i finals de 1980. De manera transversal a tots ells apareix el foquisme: una estratègia de combat guerriller que, en el seu intent d'implantar-se a Europa, portaria els seus artífexs a la derrota.
D'aquesta manera l'artista posa el focus en connexions invisibles que obren la possibilitat a relats alternatius, amb els que convidem a repensar i qüestionar el relat hegemònic. Amb aquest projecte, en definitiva, Alán Carrasco mostra una visió interconnectada de la història on casualitat i causalitat ens condueixen a aquest camí de melanconia política que discorre en el trànsit entre la utopia i la memòria.