Superfictions 1924-2024: The Existence lies Somewhere Else: Group Show

A finals d'octubre del 1924 Breton publica el primer Manifest del Surrealisme i inaugura el Bureau Central de Recherches Surréalistes. El terme havia estat utilitzat per Apollinaire el 1917 al prefaci del llibret del ballet Parade d'Erik Satie, que va comptar amb l'escenografia i el vestuari de Picasso, el guió de Jean Cocteau i la coreografia de Léonide Massine. Entre aquestes dues dates el neologisme havia entrat al llenguatge vernacular de la bohèmia parisenca, traslladada des de Montmartre a Montparnasse des de principis del segle XX, en gran part gràcies a l'èxit de la publicació de Les Champs magnétiques, primer exercici d'escriptura automàtica desplegat à deux entre André Breton i Philippe Soupault.

Com en tot fenomen volcànic, s'havia passat de la fase de latència a la fase d'activitat sísmica esporàdica, fins entrar el 1924 en erupció vesubiana, la més explosiva. Precisament el sur-réalisme va ser un fenomen volcànic i encara avui continuem respirant els seus gasos sulfurosos, encara que una mica més innocus després de les dilucions amb la cultura de masses. A la Belle Époque havíem tingut Alfred Jarry, posteriorment també el Dadà i el seu Cabaret Voltaire a Zuric - fins que Tzara impacta com a element catalitzador a la rive gauche, rebut per Breton i el cercle que s'havia gestat al cafè Flore. Un cercle que ja havia quedat abduït per altres aventures intel·lectuals pels meravellosos Cants de Maldoror del Comte de Lautréamont i la poesia de Rimbaud.

La guerra del 14 els impacta a tots, s'emporta per davant la prosperitat de la Belle Époque i polititza definitivament als cercles artístics i intel·lectuals. Quan esclata la Gran Guerra, Montparnasse és el centre de l'avantguarda entorn de Picasso, Modigliani, Apollinaire, Cocteau o Duchamp, instal·lat allà des de l'octubre del 1913; Man Ray i tants altres hi aniran arribant atrets per la vida dels cafès, el magnetisme dels estudis i les nits regades generosament. L'infern d'una guerra global, que havia mobilitzat a 70 milions de combatents ho va congelar gairebé tot; a uns els havia llençat a l'horror de les trinxeres i a uns altres a l'enfonsament ontològic generalitzat que es va emportar per davant a milions d'éssers humans i arruïnaria a tota una generació.

Un altre dels sismes epocals, aquest molt menys patriòtic i mortífer, va ser la psicologització de pràcticament tots els aspectes intel·lectuals des que es popularitza La Interpretació dels Somnis, publicada en 1900. Alguns exemples: Eros i Tànatos; el principi de nirvana o no existència a partir dels estudis en Més enllà del principi del plaer, així com la neurotització de la sexualitat relacionant-la amb conceptes com l'incest, la perversió i els trastorns mentals. S'estava escalfant el forn que permetria amalgamar la realitat exterior i l'experiència onírica com a promesa utòpica que es va manifestar en un llenguatge i uns recursos plàstics que feien olor de desig i a futur.

El jazz es va popularitzar coincidint amb l'armistici. El so que emergia dels soterranis de Montparnasse es va identificar amb la pulsió a la improvisació, que Apollinaire havia localitzat en la pintura com a l'esprit nouveau i que havia anomenat sur-réalisme. Entre tot marc intel·lectual i la radiació de fons de la Gran Guerra neix una esperança llibertària. La crítica radical a l'ordre social que havia estat injuriat pel dadaisme s'intensifica amb els surrealistes. La seva visió de la política cultural burgesa, basada en el pensament racional, no estava a l'alçada de l'experiència humana que requerien els temps. En major o menor mesura, i malgrat les innegables mutacions esdevingudes en els últims cent anys, les seves reivindicacions continuen assemblant-se a les nostres.

És aquell esperit de llibertat el que ens continua apel·lant i que considerem es desprèn de la iconografia i la visée créative de les peces que formen aquesta exposició. Més que una efemèride, pretenem reivindicar un llegat sense el qual seria difícil aprendre no poques de les pràctiques més actuals. O almenys, d'aquelles que no han caigut en la temptació críptica de romandre indigeribles per a, suposadament, evitar així ser absorbides pel flux consumista. Òbviament, aquí convoquem un concepte de llibertat “alliberat” de la programació de les conductes neoliberals, sota el nom de flexibilitat i autonomia. I és que ara sembla que ens costarà molt recuperar esperances en el progrés i imaginar altres futurs. Tal vegada ens hauria de continuar semblant pertinent la conclusió de Breton per al seu primer Manifest: “Viure i deixar viure són solucions imaginàries. L'existència és a un altre lloc.”