Lo que nos queda: Concha Pérez
Concha Pérez introdueix “LO QUE NOS QUEDA” servint-se de les lleis de la
termodinàmica: La matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma; la
transformació de la energia implica un increment del caos. Efectivament aquest
caos generat pel canvi, per les transformacions derivades de l’acció del fluir de la vida i especialment per l’acció de l’ésser humà, ens és evidenciat a través de les seves fotografies. Llocs deshabitats, desfets d’una rutina passada, escombraries d’hàbitats i d’hàbits que avui semblen recòndits, enterrats pel pas del temps.
Si be les seves fotografies parlen del buit del contingut d’alguns espais, és el propi buit el que ens remet al seu contingut. No són llocs morts. El canvi que ha donat aquest aspecte desèrtic, obsolet a aquests espais, és el mateix que ens parla de la seva vida. Les seves imatges no representen un ens inanimat. El desús, l’abandó, no solament ens remeten al trànsit i al moviment que en el seu dia ocupava aquell espai, sinó al desplaçament de l’activitat a un altre lloc, doncs l’energia només es transforma. És la pròpia inèrcia vital la que ha generat l’espai, i els espais que per l’ús i el canvi hem condemnat al caos, tornen a mostrar-se, ara a través de la mirada de Concha Pérez i en forma de fotografia.
Podem considerar que la dissociació del contingut i el contingent genera quelcom estrany. El flux de la vida, la seva evolució, els canvis diaris, produeixen inevitablement espais als que allò que els donava sentit pertany ja a un temps passat. Les fotografies de Concha Pérez mostren l’estranyesa de la vida en el present dels espais oblidats pel transcorre del temps.
Què passa quan un espai present és habitat pel passat? Com se’ns mostra aquest lloc en el que conviuen dos temps distints? Probablement fantasmagòric, emetent inevitablement un excés de sentit, imprimint en la imaginació de l’espectador una imatge del que allò va ser, apareixent-se contínuament, de forma involuntària i impossible de controlar l’espectre de la realitat que en el seu moment va habitar l’espai donant-li sentit.
Segueix una escola sent una escola malgrat el seu total desús actual? De què
parlen els micròfons d’uns conferenciants inexistents? De què serveix que les taules segueixin tan ben ordenades si no hi ha ningú a qui alimentar? Sembla que alguns dels elements introduïts digitalment per l’artista en les fotografies ens parlen d’aquest espectre, de l’estranyo del lloc en desús, abandonat. Aquest efecte queda encara més accentuat por la dificultat de discernir el que és real i el que és manipulació.
Es tracta en definitiva d’un joc dialèctic entre les essències i les aparences. La
tensió entre el que és, era i aparenta ser, es ressol finalment en la conclusió de que les coses són perquè nosaltres fem que siguin. El que ens queda d’aquests espais, que són a la vegada que eren, és la qüestió que Concha presenta tancat per una gran capacitat tècnica i un notable sentit de l’enquadrament, un domini absolut de la percepció de l’espai.