Ne vous laisser pas consoler : DEMOCRACIA

El projecte neix de la col·laboració de Democracia amb el col·lectiu Ultramarines, associació d’ultres de l’equip de futbol Girondins de Bordeus. A partir d’aquesta col·laboració, i amb una notable base crítica ja característica d’ells, Democracia proposa la seva intervenció, consistent en la introducció de sentències de marcat caràcter polític a un context tan poc habitual com és un estadi de futbol en plena ebullició, qüestionant així la pròpia lògica de l’espectacle. Aquestes sentències van ser exhibides durant el partit del Girondins de Bordeus contra el Rennes el 27 de setembre de 2009, a través dels productes de marxandatge del club francès, utilitzant els seus colors, dissenys i iconografia. Bufandes, banderes, banderoles, camisetes i enganxines intervingudes van ser exposades a un stand mòbil que es va emplaçar als voltants del camp.

Les màximes utilitzades han estat: “No us deixeu consolar”; “La veritat és sempre revolucionària”; “Els ídols no existeixen”; “Ells manen perquè nosaltres obeïm”; “No tenim res excepte el nostre temps”; “El dolor és l’única noblesa”; “El principal camp de batalla és la ment de l’enemic”. La finalitat de l’acció se centrarà en la observació mateixa de la inèrcia de l’espectacle vers l’impacte de la introducció d’unes referències teòricament molt allunyades del context futbolístic, tot i que transmesos a través d’un mitjà familiar.

Refusant d’una manera frontal les teories Debordianes sobre l’espectador (“La societat de l’espectacle”), Democracia integra el show del futbol al discurs de Rancière i els seus raonaments entorn a “l’espectador emancipat”. Democracia parteix doncs d’una concepció totalment orgànica de l’espectacle, de l’esdeveniment, del joc. Així, en un partit de futbol l’espectador no només acudeix a una actuació per romandre assegut a la graderia, més o menys pròxim al camp segons la seva sort, sinó que forma part activa de la funció, generant comunitat, participant plenament del seu procés i evolució. Si bé Guy Debord atacava l’espectador pel seu caràcter extern, contemplatiu i absolutament passiu al propi espectacle, entenent aquest com una obra tancada en ella mateixa, un ens excloent per la seva autonomia, amb la reforma del teatre i gràcies a noms com Artaud, Brecht i en el terreny de la crítica més recent a Jacques Rancière sembla ja una premissa àmpliament acceptada la consideració de l’espectador com a part generativa de l’espectacle, més proper a una performance compartida i regida per totes les seves parts.