Obres Completes. Edició de Luxe: Núria Güell
ADN Galeria presenta una nova exposició individual de Núria Güell en què s'ofereix al mateix temps una mirada completa sobre la trajectòria de l'artista i la presentació de dos nous projectes creats expressament per a l'ocasió.
La inauguració tindrà lloc el 3 de juny de 2023, a partir de les 12:00, amb la presència de l'artista.
Fins a principis del segle XX, la pràctica artística quedava definida inequívocament pel mitjà –principalment el dibuix, la pintura i l'escultura–, amb uns codis i una història que es podien conservar, desenvolupar o transgredir. Però quan el 1917 Duchamp i/o Freytag van col·locar un orinal en una exposició, van inaugurar un nou mitjà que va passar a ocupar un lloc sobirà sobre els mitjans clàssics: l'espai expositiu. Tot allò que l'artista decidia exhibir en l'espai expositiu ja podia entrar en consideració com a obra d'art. Aquest nou mitjà es va formalitzar anys més tard en la teoria del cub blanc, que actualment continua essent el mitjà dominant. O no?
El mitjà no només és ineludible per a l'artista, sinó que el públic, en la seva recepció, només pot llegir l'obra a través del mitjà; només pot entrar a l'obra a través del mitjà; el mitjà és el llindar. Això pot explicar l'èxit del cub blanc amb la seva neutralitat impostada i aquest caràcter asèptic que promet el protagonisme material de l'obra. Però, podem dir, després de tot el que ha passat en el que portem de segle XXI, que el cub blanc continua regnant? Per exemple, a través de quin mitjà entra el públic en les obres exposades en una fira o una biennal? El cub blanc continua operant en la seva mirada? Pot haver-hi pràctica artística sense mitjà? Si el cub blanc ha perdut la seva hegemonia, amb quin mitjà estem tractant? És la indústria cultural el mitjà? O ho és directament l'espai públic?
Un cub més gran s'ha menjat el cub blanc, i aquest nou cub no sembla ni blanc, ni neutral, ni molt menys asèptic. Aquest mitjà no és un altre que la mateixa institució art. Museus, centres d'art, galeries, fundacions, fires, biennals... tota una estructura que restringeix i promou el desenvolupament de l'activitat artística en cada territori. Aquesta institució art, entesa com a dispositiu, ha estat el mitjà amb què Núria Güell ha treballat durant els 15 anys de la seva trajectòria.
En els 51+1 projectes que l'artista ha dut a terme en aquest temps, hi ha una constant negociació amb la institució i l'autoritat, que es veuen forçades, increpades o seduïdes per l'artista. Güell ho pensa, tenint en compte les particularitats del dispositiu en qüestió, als agents involucrats i al moment sociopolític, i juga, tensant les cordes, aplicant una redistribució dels recursos per donar-los un rumb no preestablert. La importància d'aquesta redistribució de recursos, provinents de la institució, desmarca l'obra de Núria Güell dins de l'anomenat art polític, adoptant formes diverses com la regularització laboral de persones il·legalitzades, la constitució d'empreses en paradisos fiscals, atorgar la nacionalitat espanyola a través del matrimoni a un cubà que ho anhelava, crear una empresa fantasma com a monument popular i oferir-ne l'ús, permetre la sortida de persones empresonades per treballar com a agents de seguretat en museus o pagar la seguretat social de l'artista durant els mesos necessaris per cobrar la seva baixa de maternitat. Si bé els resultats i les conseqüències d'aquestes operacions es poden documentar o testimoniar, no constitueixen l'obra en si mateixa. L'obra no pot ser representada.
La institució artística com a dispositiu és el principal mitjà amb el qual Núria treballa, però no és el mateix treballar per a una institució com el MACBA que per al Bòlit de Girona, ni és el mateix treballar per a un museu que per a una galeria. Són dispositius diferents que operen de manera diferent. El dispositiu del museu i el dispositiu de la galeria, tot i que tots dos pertanyen a l'àmbit de la institució artística, requereixen enfocaments i accions diferents. En aquesta exposició, es presenten dues obres, Servicios Exquisitos i 51 statements y una demolición, que l'artista ha creat ex profeso, utilitzant i reflexionant sobre la galeria com a mitjà.
Amb aquesta idea com a motor principal, l'exposició actual pretén mostrar un recorregut complet de la trajectòria de Núria Güell de la forma més acord amb la seva naturalesa escapista i insubmisa, com una pràctica artística que es resisteix a l'artisticitat.
