(Con cuidado): Helena Vinent

M'agrada imaginar com es cou el perill, amb les nostres pròtesis com a armes, les nostres llars com a centres d'operacions i les nostres aliades com a còmplices d'una acció contra el capacitisme –i els nostres riures de fons.

(Con cuidado) és un projecte de recerca i de creació artística que es fonamenta en el posicionament identitari de l'artista Helena Vinent com a sorda i disca¹. Mitjançant aquesta proposta Vinent vol subvertir la visió capacitista² i paternalista que assenyala a lis discapacitadis com a subjectes apocats, complaents, aïllats, entranyables, cohibits, submisos, inofensius i sense cap mena d'agència política o sexoafectiva.

L'exposició es concep com un imaginari que gira entorn de la idea d'una banda disca, entenent la idea de banda com a grup de persones coordinades a partir d'una lluita comú, capaç de pertorbar l'ordre establert i de regenerar escenaris. És una crida a l'acció  i a l'autoreconeixement de lis discas, que ens submergeix en una conjura en forma de somni i que convida a la trobada. En aquesta trobada transita el desig, la inquietud, la provocació, la ràbia, la intuïció, la tendresa, el joc, la fantasia i la por, a partir del real i del fictici. Una trobada que es transita amb cura perquè lis discas senten el perill de manera tangible sobre ellis. Perquè existeix la necessitat de l'autocura col··lectiva. I, sobretot, perquè lis discas senten que ha arribat el seu moment. Amb cura perquè ara són part d'un grup que ha iniciat un compte enrere per a passar a l'acció.

Mitjançant subtítols, elements escultòrics, so, veu i imatges, l'artista presenta una ficció de caràcter especulatiu i assatgístic. Cada element conté a la vegada diferents interpretacions que trenquen amb la idea de lectura única i de veritat absoluta. S'evidencia l'error, els malentesos i la confusió, que es relacionen amb l'experiència de l'artista com a sorda en la realitat audiocentrista. Es posen a prova els límits de la percepció, dificultant l'assimilació de tot el que succeeix i tensiona així mateix el dins i el fora de l'espai expositiu.

Des dels moviments anticapacitistes –que tenen un dels seus exponents teòrics més coneguts en la teoria crip³– existeix una forta crítica cap a les temporalitats productivistes imposades sota les condicions del capitalisme tardà. Partint d'aquesta idea, diverses peces de l'exposició integren un compte enrere i funcionen com una possible reacció a les situacions violentes i estigmatitzants amb les quals s'enfronten lis discas. Els temporitzadors en compte enrere parlen de les diferents maneres d'entendre la temporalitat des d'una perspectiva anticapacitista: les temporalitats imposades pel sistema i inconciliables amb la necessitat de ritmes més lents, la urgència per canviar-ho tot i l'advertiment del que pot passar en un futur immediat, quan el temporitzador arribi a 00:00:00. En aquest cas, poc importa si això acaba succeint, ja que el simple fet d'imaginar-ho compleix amb la promesa que tot acte performatiu comporta.

En definitiva, Helena Vinent entén aquesta fabulació com una reivindicació identitària i contracultural que desestabilitza la idea de discapacitat, de normalitat i d'accés. Aquesta crida a l'acció funciona, a la vegada, com una primera acció simbòlica de la banda, amb l'objectiu de generar una certa incomoditat i subvertir els imaginaris homogeneizants establerts entorn dels cossos discapacitats, que han estat transmesos a través del llenguatge, les imatges i els altres sistemes de representació. Com afirma l'escriptora i cineasta Celestine Fraser, "necessitem que més discapacitades es comportin malament, que estiguin i es mostrin enfadades, perquè, francament, som moltis." I afegeix: "On ens hem estat amagant?4"

1. Abreviació de discapacitat/da/de. Aquesta autodenominació s'utilitza dins dels moviments anticapacitistes com a marca d'identitat política.
2. El capacitisme és el sistema social, cultural, polític i econòmic que discrimina les persones a les quals se'ls atorga la categoria de discapacitadis, expulsant-les de l'esfera social. És un sistema –i una xarxa de creences i pràctiques– on els cossos són valorats segons uns estàndards de capacitat i d'integritat corporal, que menysprea les funcionalitats que no s'adapten al model productivista i biomèdic dominant. En aquest sentit, la lògica capacitista discrimina segons les capacitats, donant per fet que hi ha unes certes capacitats del cos superiors a unes altres, basant-se en una suposada condició essencial humana de normalitat.

3. Crip ve de cripple ("tolit" en català), i la teoria crip sorgeix com a crítica dins dels estudis de la discapacitat [disability studies], aportant un marc molt més interseccional. Aquest moviment pretén acostar-se tant als estudis de la discapacitat com als moviments queer des d'una aproximació transversal i crítica amb la condició neoliberal i les seves conseqüències capacitistas i productores d'un determinat cos normalitzat i normalizable.

4. https://www.vice.com/en/article/akevzj/what-is-cripple-punk

Música i so del vídeo: Carles Esteban.
Assessor tècnic de les fotografies analògiques: Carlos Vásquez Méndez.
Suport tècnic dels temporitzadors: Andrés Costa.
Agraïments de l'artista: Tatiana Antoni Conesa, Nadal&Co i a l'equip de ADN.