Desencuentros de Pamplona: ADN Collection: Equipo Crónica, Antoni Tàpies y Oteiza

Les efemèrides acostumen a ser un terreny adobat tant per a la mitificació com per a la mistificació: el cinquantè aniversari dels Encuentros de Pamplona no ha estat l'excepció.

Durant 9 dies entre finals de juny i principis de juliol de 1972, les sales, places i carrers de Pamplona van ser ocupades per un festival internacional per celebrar l'avantguarda i l'art d'acció. En aquesta petita ciutat, coneguda per les seves festes populars participatives, es van donar cita mes de 300 artistes nacionals i internacionals: una fita que resulta fins i tot més sorprenent tenint en compte que això va ocórrer durant l'etapa final de la dictadura nacional-catòlica a Espanya. Aquestes noves pràctiques, que reivindicaven la creació col·lectiva i performativa, s'allunyaven dels realismes socials i l'informalisme que havien dominat el context espanyol fins al moment. Així es va manifestar una col·lisió entre modernitats estètiques i ideològiques, totes dins l'antifranquisme: les neo-avantguardes artístiques que es donaven aquí amb retard respecte a l'àmbit europeu, i les pràctiques experimentals que semblaven venir a sincronitzar-se amb el discórrer internacional.

Per a ADN Galeria i per a les nostres audiències pot resultar estrany que un programa tan compromès amb l'actualitat presenti, en el seu espai de projectes, una sèrie d'obres i de documents d'alguns dels protagonistes d'aquells dies: la Serie Negra i l’Espectador de Espectadores d’Equipo Crónica –que sí va participar als Encuentros–, confrontats amb una obra de Tàpies i tres dibuixos d’Oteiza –els qui van abanderar els principals nuclis d'oposició al festival–, però creiem que posar en relleu algunes de les friccions que es van generar entorn als Encuentros pot ser interessant i enriquidor tant per a nosaltres com per a les audiències joves de la galeria.

Unes friccions que d'altra banda no van comportar cap novetat, i que es poden situar en l'esdevenir històric entorn de les pràctiques artístiques que va començar per la disputa entre la supremacia de l’àmbit visual per sobre de l'auditiu en el Renaixement, i va continuar amb la Querelle des Anciens et des Modernes, passant pel fratricidi de les avantguardes històriques, els atacs acerats contra les estratègies institucionalitzades de la neo-avantguarda de postguerra i, ja en el nostre context, la gran disputa entre figuració i abstracció a partir dels anys 50, o la disputa entre el mateix Tàpies i el Grup de Treball el 1973.

I avui, què? Parafrasejant a Manolo Borja-Villel reconeixem, no sense una certa nostàlgia per un passat no viscut, que ens trobem en una societat òrfena d'antagonisme i de judici, marcada per una activitat artística en la qual triomfa "la inclinació a no qüestionar, per tal de no ser qüestionat." Ens atrevim doncs, a risc de resultar oportunistes, a mostrar algunes de les obres de la col·lecció ADN per a apuntalar la nostra aposta per la sociografía de l'art, del d'ara i del de fa cinquanta anys. Ens atrevim també a organitzar una conversa entre els artistes Francesc Torres i Carlos Pazos, moderada per l'artista Alán Carrasco, sobre el quefer artístic d'aquests primers anys setanta, i sobre la radiació de fons que han llegat en els artistes més joves.