Air de...: Pep Vidal

Quan Duchamp va fer el seu famós Air de Paris l'any 1919, no vivia en un món globalitzat. L'any passat Pep Vidal va comprar un objecte online, que venia de Gran Bretanya cobert amb petits coixins d'aire per esmorteir possibles cops durant el transport, i es va preguntar d'on venia aquell aire. Era realment aire britànic? I si no era així, d'on provenia aquell aire? Tenia alguna manera de saber realment d'on venia?

Aquestes preguntes sense resposta són l'inici conceptual del projecte que neix 102 anys després de l'aire de París, en un món totalment globalitzat, ara sí, on a més, la qualitat de l'aire que respirem es qüestiona (o s'hauria de fer) més que mai.

Amb Air de... l'artista aprofundeix en les qualitats físiques i conceptuals de l'aire, especialment a partir del paper bombolla. A tots ens encanta petar les bombolletes del paper bombolla, aquell soroll petit i intens, i la força que fan els nostres dits fins que finalment la bombolla rebenta. Pam!

Però, què hi ha darrera, i més ben dit a dins, d'aquest paper bombolla?

Per tal d'afrontar aquestes preguntes l'artista ha treballat amb diferents línies d'investigació, com la d'usar l'aire de l'embalatge per parlar de la globalitat del món on vivim, o per lamentar/reivindicar la qualitat de l'aire que respirem, així com estudiar la pròpia fisicalitat volumètrica del paper bombolla i l'aire que hi ha dins, i finalment, reflexionar a partir de la pregunta: és que l'aire no és de tothom i alhora de ningú?

Per a l'exposició Vidal ha col·leccionat un gran nombre de mostres de papers bombolles de diferents països, recollits de llocs diversos on se'ls ha anat trobant. Una recol·lecta a partir dels llocs que ha visitat, però també de les botigues i la gent que l'envolta. Més endavant, els ha classificat i posat en urnes de metacrilat.

També es mostren dues peces fetes amb rotllos de paper bombolla, mesurant el volum confinat d'aire que hi ha dins de les bombolles, així com dos casos d'estudi en què s'ha mesurat, amb precisió, la quantitat d'aire que hi ha dins d'una gemma d'ambre de fa més de 100 milions d'anys, i d'un gerro fet a París als anys 20 del segle passat, per tal d'evocar, a través del seu propi aire, la cèlebre peça de Duchamp.

Finalment, hi ha dues peces més transversals, en tots els sentits: És fàcil passar una frontera (si ets un núvol) és un vídeo de doble projecció on es veu (tant des de la frontera francesa com catalana), un núvol que està travessant aquesta frontera només seguint les lleis de la termodinàmica; així com La llum que no s'apaga, on l'artista mostra, a través d'una placa solar i una llum, els fotons que han sortit del Sol i finalment han arribat, després de travessar milers de km, al terrat de la galeria, transformats en electrons, i alhora, en llum.