Coalescència: Exposició d'art contemporani

Coalescence és el resultat de la desmitificació dels processos de producció i mediació de l'art, i rebutja la posició del comissari com a mestre planificador. El projecte reflexiona sobre com la configuració de la praxi curatorial pot fer-se evident en l'exposició com a forma. Aquí, l'espai expositiu de la galeria esdevé un ambient en mutació que facilita la col·laboració entre els artistes i la fusió de les seves obres en un conjunt. En fer-ho, l'exposició facilita diferents maneres d'unió guiades per les coordenades espacials. Cada capa influeix sobre els tres plans d'interacció de l'exposició: el fons de l'arquitectura, les estructures d'exhibició en el terme mitjà, i el primer pla a on conflueixen els objectes i cossos que habiten la galeria. Al subratllar la interdependència de les tres capes i qüestionar els límits de la individualitat i l'autoria, l'exposició s'inclina cap a la cooperació i un sentit d'unió que busca redefinir l'exposició col·lectiva com a format dominant en l'art contemporani.

Jaime Gili, Eduardo Padilha i Kathrin Böhm han intervingut l'arquitectura de l'espai amb una sèrie de cartells, tipografies, materials impresos i pancartes que creen un ambient, transformant el caràcter industrial de ADN Platform en l'escenari per a l'exposició. Aquest treball és el resultat d'un procés d'adaptació i modulació fet al mateix espai, i que promou la idea de "fons" com dispositiu visual que permet el desplegament posterior d'elements comuns entre tots els treballs i les performances.

La Feria de las Flores (2015) de Núria Güell és el resultat d'una col·laboració entre l'artista i un grup de menors víctimes d'abusos sexuals, realitzada al Museo de Antioquía de Medellín. Guiant una visita al museu, les menors relacionen les seves històries personals amb una selecció de les pintures de Fernando Botero, revelant les estructures d'explotació subjacents. Si bé la ciutat ha promogut una imatge d'èxit econòmic i vitalitat cultural, també acull un mercat de verges que alimenta a turistes sexuals principalment dels EUA, Espanya, Alemanya, Israel i Mèxic.

to kosie, Sara Manubens i Agnès Pe, presenten una conjunció d'elements escultòrics, acústics i performatius, formats pel seu interès en la fluïdesa com a procés continu de possibilitat i diferència. Buscant una dimensió de inter i co-dependència que fuig dels límits del jo, d'allò humà i normatiu, els seus objectes, sons i cossos es converteixen en ressonàncies de paradigmes transformadors que desafien els codis establerts de gènere i individualitat.

Suzanne Mooney es centra en la suposada objectivitat dels dispositius òptics que formulen la "veritat" dins dels sistemes de coneixement tecnocientífic. El seu vídeo SCOPE (2022) s'inspira en una caixa amb mapes estel·lars, un telescopi, un disc de vinil i transparències, inclosos en un kit espacial de 1980 produït per la National Geographic Society. Il·lusió i realitat es tornen indistints aquí, demostrant les múltiples capes que composen la investigació basada en les lents de visió, susceptibles al biaix interpretatiu. En qüestionar la idea de veracitat, la peça obre la porta a un canvi perceptiu vers l'exploració de la imaginació.

Lounging de Harold Offeh és una extensió de Covers, una sèrie de treballs iniciada l'any 2008 en la qual l'artista es basa en metodologies de la performance establertes a la dècada de 1970. Al recrear les portades d'àlbums de cantants negres dels anys setanta i vuitanta, Offeh fa ús del seu cos com un quadre estàtic, mobilitzant el poder de la mediació visual i el potencial de la fotografia per a la presentació d'un mateix. L'univers cultural de la imatgeria pop fa trontollar els estereotips d'identitat assumits desafiant les nocions preconcebudes de l'espectador.

El vídeo de Pilvi Takala The Stroker (2018) es basa en la seva intervenció a Second Home, un espai de co-treball a l'est de Londres. Takala es va fer passar per una consultora de benestar anomenada Nina Nieminen, fundadora d'una empresa contractada per oferir serveis de contacte físic dins l'espai de treball. Amb aquesta peça, Takala revela les convencions tàcites que regeixen el "comportament acceptable" codificat per una coreografia quotidiana de gestos normalitzats. Qualsevol cosa fora d'allò acceptable es torna incòmoda, vergonyosa, inadequada per a la setmana laboral rutinària, fins i tot en un entorn suposadament "innovador". La codificació del tacte apareix aquí com un signe de la divisió social i econòmica.

Al incloure el subtítol (Coalescències, Coalicions, Col·lisions, Col·lapses), Coalescence reacciona a un context de crisis globals que des de 2003 han accelerat les múltiples formes de violència i desigualtat estructurals. Vint anys després, el caràcter col·laboratiu del projecte adquireix un altre to. Si bé la reunió de persones i obres d'art continua definint un sentit de proximitat, ara també planteja una pregunta inquietant. Com estar junts quan ens sentim dividits, desconfiats, escèptics els uns dels altres i ansiosos pel nostre futur col·lectiu? Mentre vivim els efectes del racisme sistèmic, les pandèmies, les guerres, el col·lapse ecològic, les crisis humanitàries i les involucions democràtiques, com podem crear un procés de convivència que permeti la reciprocitat i la permeabilitat? Quina agència tenen els processos sobre les conclusions ja predeterminades? Quina funció té el dubte en relació amb l'autosuficiència? Prenent la coalescència de pràctiques artístiques com a idea, com a metodologia i com a procés de mescla, Coalescence qüestiona els privilegis excloents de l'art contemporani i es pregunta si l'exposició col·lectiva com a forma encara pot ser utilitzada, desafiada, extrapolada i si, al mateix temps pot facilitar múltiples maneres de combinació, contestació, compromís i cooperació.

Inauguració 26, novembre 2022, a partir de las 14h a ADN Platform.
Performance de Harold Offeh.