Recentment, gràcies a algunes lectures selectives, me he creuat diverses vegades amb l’eslogan “tot allò personal és polític”, un lema feminista popular de la segona meitat dels anys seixanta que després va ser el títol d’un assaig de Carol Hanisch en 1970. Encara que perfectament emmarcada en les propostes d’aquells anys, m’agradaria intentar treure-la del seu context concret i utilitzar-la com a punt de partida per una reflexió personal sobre la relació entre art i política, tal i com em demanà Miguel Ángel, a qui li agraïsc esta invitació.
Els artistes sempre s’han limitat a transformar una visió personal del mon en un discurs possible que s’expandeix per a abordar temes compartits: el pas de l'individual al col·lectiu, del subjectiu a l'universal, és el que dona força a la pràctica artística en totes les èpoques.
En aquest sentit, l’art ja es íntimament polític, es a dir, l'arrel política de l'art no cal buscar-la en l'especificitat d'uns certs temes o discursos, sinó en la seua postura real que recupera el significat mateix de la paraula “polític”, insistint especialment en la seva dimensió pública. Sempre a partir dels anys setanta, podríem dir amb Lucy Lippard -en diàleg amb Yvonne Rainer- que l'acte artístic és en si mateix un acte polític: “I llavors es converteix en una cosa política, encara que l'art en si no tingui una temàtica directament política. Conscienciar als altres és un acte polític.” [Lucy Lippard,From the Centre. Feminist essays on women's art, New York 1976]
En la meua opinió, l’art es torna més polític quan transfigura al subjecte directament polític; això es possible precisament gràcies a les narracions autobiogràfiques en les que la centralitat dels artistes i la seua experiència es prenen com a model possible i es converteixen en objecte de un intercanvi útil per a suscitar preguntes i reaccions. Pense, per exemple, en l’artista visionaria Carol Rama (1918-2015), qui va ser capaç de partir de la seua pròpia història de vida per a transformar-la en denúncia, conscienciació i missatge social. Els seus dibuixos, tan provocatius que varen ser censurats en la seua primera exposició individual en la Faber gallery a Tori en 1945, son, en efecte, fragments d’un inconscient explotat, però aconsegueixen encarnar alguna veritat absoluta. En el procés que tracen d'un territori privat a un altre públic, funcionen com a espanyaportes per a suggerir una hipòtesi de canvi i transformació a un nivell més ampli.
Com bé indica el exemple de Carol Rama, el cos és polític. Allò que és més personal, individual, específic, es converteix en el treball de molts artistes en una superfície on inscriure missatges fortament soci-polítics, des de les reivindicacions feministes dels anys setanta fins a les més recents de la comunitat LGBTQ+, i no sols aquestes.
Des d'aquest punt de vista, l'art està allunyat de l'activisme i considere que aquesta separació és necessària; encara que l'objectiu comú fora remoure consciències i dirigir decisions, els llenguatges no poden solapar-se precisament perquè l'art té -i ha de mantindre- la capacitat de transfigurar la dada real, llegir-lo a través d'un enfocament poètic i deixar oberta la possibilitat d'interpretar el missatge segons la sensibilitat pròpia. Una artista com Nan Goldin, primera classificada en la llista Art Review's Power 100 en 2023, encarna exactament eixa diferència: d'una banda The Ballad of Sexual Dependency una vegada més representa ‘tot allò personal convertint-se en polític’, donant veu a un diari visual a través del llenguatge de l'art; d'altra banda, les seues accions en museus i declaracions públiques ataquen objectius precisos, recorrent a un vocabulari i decisions visuals diferents.
En referir-se només indirectament a fets o esdeveniments polítics, crec que l'art és polític en el mode en què interroga el món, estimulant preguntes, travessant lliurement l'espai i el temps, curtcircuitant el privat amb el públic. En una època com la nostra en la qual la relació entre política i ideologia sembla irremeiablement compromesa, els artistes no ofereixen solucions - cosa que continuem esperant dels governs-, sinó una mirada diferent, capaç d'ajudar-nos a navegar per la complexitat de la realitat traçant noves trajectòries capaces de connectar la consciència individual amb la col·lectiva.
____________________________________________________________________
Alessandra Troncone és historiadora d’art, comissaria i doctora en Història d’Art. Actualment és professora d’Història de l’Art en l’acadèmia de Belles Arts de Nàpols i comissaria de la 18a edició de La Quadriennale di Roma en 2025. Des de 2018 és la cofundadora i codirectora artística d’Underneath the Arches, programa d’art contemporani que té lloc en el jaciment arqueològic de l’Acquedotto Augusteo del Serino de Nàpols. En 2019 va co-comissariar la 12a Kaunas Biennale a Lituània. Els seus projectes curatorials han tingut lloc en diverses institucions i galeries d'art, com el Madre Museum de Nàpols, la Galeria Nacional d’Art Modern i Contemporani de Roma, la Fondazione Arnaldo Pomodoro de Milà, la Fondazione Morra de Nápoles e Izolyatsia de Kiev. És autora i editora de diversos articles i assajos en revistes d'art, publicacions acadèmiques, llibres i catàlegs. És membre de IKT -Associació Internacional de Comissaris d'Art Contemporani.
