Va ser en l'ARCO d'estiu, aquell ARCO tan desitjat i emmascarillat del 2021, quan Miguel Ángel em va enfrontar amb l'obra “I Mostri” d'Alán Carrasco. Tres petites fotografies en blanc i negre, amb una irregular franja blanca que les travessava, que contenien milers de petits cossos en formació.
Què era allò?, què representava? No era capaç d'identificar-ho, però, alguna cosa dins de mi em deia que sí ho reconeixia. De sobte vaig sentir una sacsejada, un xoc. El passat, el present i el futur s'atropellaven en un espai atemporal, en un buit d'aquí i ara. Allò eren un estadi ple milers de camises negres perfectament alineats, mirant cap a un punt concret. Em miraven a mi?
Seria aquesta sacsejada el “punctum” (burxada, ferida) que Roland Barthes descrivia en el seu polièdric llibre “La Chambre Claire”? Barthes ho defineix com aquest element d'una imatge que ens fereix, que ens toca de manera personal i ens obliga a detenir-nos i reflexionar (fotografia pensativa, fotografia subversiva). El “punctum” no es limita als elements visuals de la fotografia, sinó que és una invocació a l'espectador a percebre el no dit, l'ocult en la imatge. És una eina essencial per a entendre com interactuem amb la fotografia i, per extensió, amb l'art. A través del “punctum” l'art es converteix en una força de resistència, un mitjà per a desafiar el poder i per a conrear una manera de pensar que no es conformi amb l'statu quo.
Les tres fotografies, en realitat, eren una triple presa panoràmica de 270º de la inauguració del camp de futbol de Gènova que Benito Mussolini realitzava en 1926. Aquests milers de petites taques blanques adoraven al seu Duce, i representaven una ferma voluntat de suport al seu projecte totalitari, iniciat quatre anys abans a Itàlia.
En una segona mirada, em vaig adonar d'un text gravat. Les lletres estaven piquetejades sobre el fràgil cristall; eren aspres i es podien tocar. Miguel Ángel em va explicar que la frase era d'Antonio Gramsci i deia: 'Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri.' (El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres). Una nova sacsejada em va recórrer. L'obra no sols ha resignificat una antiga imatge, sinó que conté un missatge, una reflexió.
Gramsci va ser un intel·lectual, filòsof, teòric marxista, polític, sociòleg i periodista italià que va escriure aquesta reflexió en els seus “Quaderni del carcere” (1929-1935). En ells concep als “monstres” com a producte d'una societat marcada per la decadència i la corrupció, on la ideologia dominant cerca deslegitimar la lluita per la justícia, la igualtat i la llibertat.
L'art, en les seves diverses manifestacions i llenguatges, ha estat, històricament, un reflex de les tensions polítiques, socials i culturals del seu temps. Més enllà de ser una simple representació estètica, l'art es converteix en un vehicle per a qüestionar, criticar i reconfigurar les estructures de poder.
“I Mostri” d'Alán Carrasco no sols és una imatge sobre el feixisme, sinó una reflexió sobre els monstres que ens continuen aguaitant. L'obra ens convida, com a espectadors i ciutadans, a qüestionar la nostra relació amb: la política, el social i l'art. És un crit d'atenció sobre els perills de la desmemòria i de la inacció durant els nostres clarobscurs.
P.D. No cal dir que vaig sortir de la fira amb l'obra, literalment, sota el braç.
________________________________________________________________________________
Antonio Toca (1961) és Enginyer Industrial, Historiador de l'Art i col·leccionista d'art (AT Colección).
