Una dona en la seva plenitud

Sema D'Acosta
January 24, 2025
María María Atcha-Kutscher, It took years to get a head full of silver strands, 2024
María María Atcha-Kutscher, It took years to get a head full of silver strands, 2024

L'ésser humà és dels pocs mamífers que té menopausa, a més d'algunes balenes i un tipus concret de ximpanzés. Sembla lògic deduir que això succeeix en espècies que es caracteritzen per una esperança de vida prolongada en les quals dilatar la durada reproductiva de les femelles adultes pot entrar en competència amb les més joves. Sigui pel que sigui, en la nostra societat ha ocorregut habitualment que quan les dones deixen de tenir la menstruació, quan ja no pot engendrar fills, entren en un territori de boira on l'entorn cada vegada les considera menys, en tots els sentits. Es fan transparents, estranyament, en el personal i el laboral. En el món d'avui, aquesta invisibilitat és un tema del qual no es parla amb la suficient força, almenys fins fa unes dècades, quan especialistes com Anna Freixas han començat a difondre sobre això amb naturalitat. Precisament les últimes sèries de María María Acha-Kutscher (Lima, el Perú, 1968) posen el focus en aquesta situació vinculada a l'envelliment femení, un assumpte que serveix de teló de fons per als seus projectes Recuerdo las noches cuando solía dormir (2023), En el fondo del espejo me acecha la vejez (2024), Toma años llenar una cabeza de hebras plateadas (2024)[1].

 

En qüestions feministes, per sort, hem avançat bastant en un país com Espanya durant el segle XXI. S'ha produït un canvi real en la sensibilitat de la gent i les institucions occidentals, la majoria de la població ha entès que era necessari treballar en una mateixa direcció, totes i tots en unitat. Malgrat que encara no existeixi una igualtat veritable, s'ha fet molt per això. L'interessant és que una vegada que aquesta transformació s'ha iniciat, és pertinent anar afinant els motius on parar atenció perquè no es dispersi l'energia ni sembli que s'ha aconseguit alguna cosa o hem arribat a la meta. Perquè el feminisme, igual que les llibertats o els drets, són conquestes socials que cal apuntalar tots els dies. Si ens en descurem i abaixem la guàrdia, retrocedim. Encara més ara, quan forces tecnocapitalistes encapçalades per Elon Musk després de l'arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, comencen a afeblir pilars democràtics que semblaven sòlids.

 

Dirigir l'atenció a un debat sobre l'edatisme tal com fa Acha-Kutscher en aquests treballs sobre la dona actual en la seva maduresa (oco, és tant gran l'estigma que el més l'habitual és que moltes professionals a partir d'uns certs anys prefereixen no dir la seva data de naixement), suposa plantejar noves demandes que es tracten poc o sotto voce. L'actitud de preguntar suposa l'aparició de la consciència, afirmava María Zambrano, per això és tan important treure a la llum aquestes preocupacions que comporten altres assumptes paral·lels com la sublimació de l'aparença, l'exigència d'una presència impol·luta o la consideració dels rols femenins en superar una edat. Està ocorrent ara que activistes i pensadores de cinquanta i seixanta anys de diversos continents estan reflexionant sobre aquesta matèria, fins fa poc un contingut a evitar perquè ningú sabia bé com abordar-ho. Per a les dones que han tingut fills, aquest període seria el millor perquè ja s'alliberen d'aquesta responsabilitat i poden desenvolupar-se més pensat en elles, sobretot en l'intel·lectual. Amb els anys es té més experiència perquè s'ha acumulat bagatge, fonamental per a treure partit a la saviesa adquirida. L'atractiu d'una dona en la seva plenitud va més enllà de la seva imatge, encara que la publicitat, els mitjans i les xarxes socials s'obstinin contínuament a exaltar aquest desideràtum com si fos un paradigma vàlid.

 

Hem de revisar el cànon iconogràfic de la dona d'avui, estar atents al que hi ha al dessota, mentre estan aflorant modes de tractar el femení des d'una visió menys sexualitzada; la bellesa normativa ha evolucionat i s'ha tornat plural, no hauria de focalitzar-se tant en l'aspecte físic ni en l'exaltació de la joventut, redundar en l'estereotip ens porta a una involució. Cal detenir-se a recapacitar sobre el que veiem, arribar fins el fons i transcendir la superfície. L'atractiu de veritat no té edat, es relaciona amb algú que té personalitat, caràcter i seguretat per a actuar sense màscares sent com és. Ampliar l'espectre i relativitzar la bellesa suposa deixar enrere una postura del passat on la dona ha estat cosificada des del desig masculí. La fotografia del segle XXI ja no depèn del posat ni de la cambra, és una eina primordial per a explorar alternatives de pensament visual. Les tiktokers i influencers d'èxit seran substituïdes en breu per succedanis millorats creats per IA. Són un clixé tan previsible, que és senzillíssim de copiar, representen just el camí contrari al que hem d'aspirar com a societat, la naturalitat i l'autenticitat no es poden imitar.

 

La vellesa es percep com una cosa llunyana de persones majors, no se sap quan comença aquesta etapa, que sembla que no ens incumbeix ni ens arribarà mai, d'aquí la necessitat d'indagar des de l'art contemporani en arguments com aquest centrats en tot allò que som i no advertim. Curiosament, és un tema principal de la vida que dona la sensació que va dirigit sempre a uns altres. Aquest promptuari de projectes de María María Acha-Kutscher ajuda a crear un nou imaginari sobre el pas del temps entorn de la condició femenina. Ho fa amb subtilesa i intel·ligència, suggerint sense aixecar la veu ni imposar res. Sobretot, atrapant la mirada per a fer-nos pensar pels ulls.



[1] Aquestes sèries de María María Acha-Kutscher parteixen d'una llarga recerca que entrecreua el visual amb el literari-filosòfic en inspirar-se en escrits d'autores com Simone de Beauvoir, Susan Sontag o Sylvia Plath, entre altres.

 

 

  ________________________________________________________________

 

Sema D’Acosta (Sevilla, 1975)

Llicenciat en Periodisme i Història de l'Art per la Universitat de Sevilla.

Comissari independent, crític d'art, docent i investigador. Interessat en els diferents llenguatges de les arts visuals d'avui, especialment fotografia i pintura.

Des de 2005, desenvolupa projectes d'art contemporani. Ha treballat amb alguns dels autors més rellevants del nostre context, entre altres Joan Fontcuberta, Luis Gordillo, Pierre Gonnord, José Manuel Ballester, Bleda i Rosa, Miki Leal o Miguel Trillo.

Ha estat comissari de PhotoEspaña per a Santander i Cantàbria (2023), a més de comissariar la secció TALENT LATENT del Festival Internacional de Fotografia SCAN de Tarragona (2018, 2022) o la IX edició del Premi Biennal Internacional de Fotografia Contemporània Pilar Citoler (2017-18). Ha format part del Consejo de Críticos de Artes Visuales de España (2009-2017).

Actualment, comissari del Premi ANKARIA PHOTO sobre Fotografia del segle XXI i comissari del Full Contact en el Festival Internacional de Fotografia Scan Tarragona, coordinador del Premi IMAGINERA de Fotografia d'Andalusia i comissari del programa DIÁLOGOS PÉREZ SIQUIER.

Director i guionista del documental LUIS GORDILLO. MANUAL DE INSTRUCCIONES (2025).