M'agrada pensar que la pràctica artística ens dota d'una capacitat i una via per a reflexionar sobre el món, abordar els seus problemes (que són els nostres), generar preguntes i, al mateix temps, oferir visions de mons possibles. És un pensament que no ha fet més que reforçar-se a mesura que treballava en aquest escrit, així que haig d'agrair a ADN per la generosa invitació a reflexionar sobre aquests temes. En temps de conflicte i crisi, com els que vivim actualment poden les pràctiques artístiques emergir no sols com un mirall crític de les nostres realitats, sinó també com un espai d'emancipació i transformació col·lectiva?
L'exposició “Recherche sud l’origini 1974” de Robert Filliou em sembla un bon punt de partida per a aquestes reflexions. En ella ens mostra la intersecció fonamental entre la creació humana i els processos còsmics. El seu Principi d'Equivalència suggereix que tota forma de creació, incloent el mal fet i el no fet, té el seu lloc en l'entramat de l'existència. Aquesta inclusivitat, arrelada en tradicions socialistes i anarquistes, ens recorda que la creació artística pot ser un procés d'aprenentatge i un acte de resistència. On es troben precisament les dimensions de l'estètica i la política si no és en l'acte de crear, la capacitat col·lectiva d'intervenir en el món, imaginar i modificar un determinat estat de coses? L'acte de creació tira per terra una de les idees més perilloses des del punt de vista social i polític: aquella que dicta que “les coses són com són”. Aquesta idea (tal vegada hauria d'escriure ideologia) nega la capacitat d'agència alhora que es converteix en còmplice de qualsevol statu quo.
En aquest sentit, semblés que l'art té una capacitat dual. D'una banda, és una eina de reflexió crítica que ens permet conèixer millor el món en el qual vivim i tractar de situar-nos en ell des de l'experiència estètica. Per una altra, permet també imaginar altres mons i futurs possibles de manera col·lectiva. Tal vegada és aquí on cap l'optimisme lúcid al qual Filliou va recórrer en les seves obres i el que permet passar de l'àmbit de la reflexió crítica al de l'acció creativa. L'esmentada dualitat es veu reflectida en diferents teories filosòfiques i maneres d'abordar la reflexió sobre l'estètica des d'una perspectiva emancipatòria.
Theodor Adorn, per exemple, sostenia que la reflexió crítica és un component essencial de l'art. Per a ell, l'art havia de ser una forma de resistència davant la cultura de consum i la indústria cultural que tendeix a homogeneïtzar les subjectivitats. Per part seva, Jacques Rancière afegeix una altra capa a aquesta discussió en proposar que l'emancipació sorgeix de la nostra capacitat per a imaginar noves realitats. Segons aquesta perspectiva, l'art té el poder de redistribuir lo sensible. No és, per tant, simplement una via de representació del món, sinó una invitació a repensar-lo i reconfigurar-lo, a imaginar alternatives que encara no hem aconseguit, però que no estan completament fora del nostre abast.
La qüestió de l'abast fa que l'obra “Optimistic Box #1” de Filliou, creada en 1968 i inclosa en l'exposició, cobri una rellevància particular. Aquesta petita caixa de fusta conté una llamborda i dues cartel·les roses en les quals és possible llegir: "thank god for modern weapons (…) we don't throw stones at each other anymore." Alhora poètica i crítica, l'obra planteja una reflexió sobre la guerra i la violència en la condició humana, però, sobretot, una pèrdua de fe en el mite modern del progrés. En un moment en el qual circulen tantes imatges esquinçadores de conflictes bèl·lics, aquesta caixa optimista cobra un pes i una força amplificats per la perspectiva històrica.
Les llambordes, un símbol de resistència durant el Maig Francès, es van convertir en armes llancívoles d'una generació que lluitava per la seva veu i pel dret a imaginar nous modes d'existència. De manera similar, determinades pràctiques artístiques podrien ser considerades un objecte llancívol. Com pot l'art contribuir a una política emancipatòria? Quina és la relació entre estètica i política, si no l'acte de crear i reconfigurar el sensible? Tenen aquestes reflexions alguna rellevància en un context postmodern com l'actual? En mirar cap al treball de Filliou, veiem una celebració de la creativitat com un acte profundament polític. El seu llegat, juntament amb la reflexió crítica de pensadors com a Adorn i Rancière, ens insta a veure l'art com un camp d'acció on podem explorar la complexitat de la condició humana i la possibilitat d'un futur més just. Massa optimisme? En temps de conflicte, és fonamental recordar que la creació col·lectiva té el potencial d'imaginar i construir realitats tan sòlides com les llambordes.
________________________________________________________________
Esmeralda Gómez Galera (Ciudad Real, 1993) és investigadora, docent, comissària i gestora d'art contemporani. Amb formació en Belles Arts i Filosofia, és doctora en Arts, Humanitats i Educació. En l'actualitat treballa com a professional independent de l'art contemporani amb seu a Mallorca, compaginant les seues classes en la universitat amb projectes de comissariat i escrivint la newsletter Highlights contemporary, que posa el focus en la producció artística balear.