Benvolgudes persones:
No sé molt bé què hi faig aquí. Convidada a la reflexió pel senyor d'aquesta casa (gràcies, Miguel Ángel), confesso que també fa temps “vaig començar a obsessionar-me” amb l'art contemporani. Encara que això meu és més recent, hi ha dies en què la dimensió existencial de l'art obre davant meu una via directa a la fi última d'aquest afany i estic convençuda que els qui ens hi dediquem tenim el poder de canviar el petit món al nostre voltant, igual que el tenen els qui es dediquen a la docència, a la cuina o a la política. Per mínima que sigui la contribució per a fer connectar algú amb la bellesa, amb la pròpia sensibilitat, amb el sentit o la consciència de ser i estar en un moment i un lloc determinats, potser com a membres d'una tribu, sento que val la pena. Altres dies, tot em sembla un absurd absolut, no entenc (ni comparteixo) els codis de mercantilització del que considero "procomú" i no trobo la manera d'encarar la meva preocupació per aquest gran món contenidor, que em resulta massa gran per esbrinar com a mínim per on començar a ocupar-me'n.
Puc imaginar-me que gairebé totes nosaltres, benvolgudes persones, busquem sentir-nos vistes, escoltades, aprovades en allò que sigui que vulguem fer i ser a la vida. També penso que, en les lluites de poder, solem defensar-nos des d'una posició de dolor. D'aquest dolor de qui no va sentir la comprensió o el respecte en el moment oportú, de qui viu recurrentment l'abús, l'abandonament o la negligència, de qui no ha tingut mai un model per aprendre les qualitats de la consideració, la tolerància o l'empatia, fins i tot en el desacord. Atès que les nostres reaccions més automàtiques solen ser reflex d'aquelles situacions que ens van fer mal, és inevitable que en els conflictes tornem als vells sentiments i ens sumim en un lloc egocèntric. Si és veritat això que el buit de poder no existeix, quan som aquí, sigui a un o l'altre costat, no pensem en les altres persones, no intentem comprendre els seus motius, els seus sentiments o les seves raons més profundes. Només pensem en jo, jo i jo. No hi ha alteritat.
Si alguna cosa he descobert de l'art en aquest temps de dedicació, és a adonar-me de l'estat ennuvolat i somnolent del meu propi egocentrisme, del qual vull sortir a flotació cada vegada. Quan ho aconsegueixo, encara que sigui breument, la meva lluita es trasllada de voler ser compresa a intentar comprendre. Perquè el privilegi de ser escoltada (o aquí, llegida) comporta per a mi la responsabilitat d'escoltar, de preguntar, de mostrar interès. I en última instància, la curiositat em porta a entendre que buscar l'aprovació o la comprensió pot ser que no sigui ja tan necessari. Potser és aquest el veritable valor de l'art contemporani, que no passi res perquè es malinterpreti.
A la mare del pintor nord-americà Sam Gilliam (1933 – 2022), que de nen dibuixava en la terra del seu poble en Tupelo, Mississipi, algú li va recomanar subministrar-li paper i colors en advertir el seu talent. De nen, ell volia ser dibuixant de còmics i d'adult pensava que això seria el més a prop que hauria arribat a estar del que avui es coneix sota l'etiqueta d'art polític. Quan en una entrevista un parell d'anys abans de morir li preguntaven si l'art abstracte podia ser polític, Gilliam va contestar una cosa així: “l'abstracció em provoca, es fica amb mi, em planta cara. Aconsegueix convèncer-me que el que penso no és tot el que hi ha. És un repte constant arribar a entendre allò que és del tot diferent del que penso i m'adono que només pel fet que s'assembli al que jo crec no significa que tingui una comprensió sobre això. Si tinc un problema, haig d'esbrinar com solucionar-lo. Això només arriba amb l'escolta i amb la pràctica.”
Una espècie de mandat intern m'empeny a aixecar cada dia una persiana que no existeix per a compartir obertament el que entenc com la política de l'art: una via de coneixement, d'emancipació, de construcció col·lectiva. Treball amb artistes que, de maneres molt distintes, observen, proven, juguen, es barallen, tradueixen, transformen. Hi ha una idea i una o mil maneres de dur-la a terme. Artistes que empenyen els seus propis límits i ens donen temps a la resta perquè empenyem els nostres. M'adono de com m'interessen les formes subtils, els llocs on cal mirar dues vegades per a veure-hi, les paraules que ressonen temps després d'haver sigut pronunciades, tal vegada murmurades en primera instància. Descans en la no literalitat, em tranquil·litza l'equívoc, miro de no buidar del tot el dubte. Poden aquestes formes ser considerades art polític? Continuo pensant en la política de l'art en la meva petita habitació, on la motivació per a produir una forma (i compartir-la) és igual d'important que les condicions en les quals es genera. Aquí és on vull estar i invertir esforços, aquí és on absurd i sentit es donen la mà per a mi, on l'experiència prèvia individual i l'experiència immediata en companyia són suficients per si mateixes. A risc de passar per apocada o llepafils, decideixo no enarborar grans principis polítics a l'hora de justificar-me en aquest ofici, perquè tampoc puc assegurar que els meus actes no tinguin efectes contraris als que preveia en un primer moment. Només sé, molt profundament, que decideixo moure'm entre l'honorable i l'útil, entre l'escolta i la pràctica, i que això em sigui sifucient.
________________________________________________________________
Laura González Palacios (1980) és llicenciada en periodisme i és editora, amb formació específica en creativitat i innovació organitzativa. El 2018 va fundar Chiquita Room, un petit centre d'art contemporani de Barcelona que funciona com a galeria, residència d'artistes, productora i comissàriat de projectes, després d'haver iniciat el projecte editorial de llibres d'artista Chiquita Ediciones el 2013. La seva trajectòria professional ve de la comunicació estratègica d'entitats culturals i esdeveniments com la Fundació Photographic Social Vision i l'exposició World Press Photo a Barcelona, el festival de cinema Ohlalà Francophone, BccN Barcelona Creative Commons Film Festival i el Festival de Fotografia Documental de DOCfield.
