With this artwork, Núria Güell proposes a critical reflection on the labor precarity faced by artists in Spain. To achieve this, Güell requested the museum to allocate production funds to cover her social security contributions for seven months, the minimum period required to qualify for maternity leave benefits. In Spain, active artists are legally obliged to pay monthly self-employed contributions, even in the absence of economic benefits. Despite regularly working for public institutions, artists are neither civil servants nor business owners. Operating in this unprotected context, artists navigate an environment of precariousness, a situation exacerbated for women artists seeking motherhood, highlighting a list of labor challenges that underscore gender inequities in the artistic field.

Con esta obra, Núria Güell propone una reflexión crítica sobre la precariedad laboral que enfrentan los artistas en España. Para ello, Güell solicitó al museo que destinara los fondos de producción al pago de las cuotas de su seguridad social durante siete meses, el período mínimo necesario para acceder a las prestaciones de baja por maternidad. En España, los artistas en activo se ven obligados por ley a pagar cuotas de autónomos mensuales, incluso en ausencia de beneficios económicos. A pesar de trabajar habitualmente para instituciones públicas, los artistas no son funcionarios, proveedores ni empresarios. Bajo esta desprotección los artistas se desenvuelven en un entorno de precariedad, situación que se agrava aún más para las mujeres artistas que desean ser madres, evidenciando un listado de desafíos laborales que resalta las inequidades de género en el campo artístico.

Amb aquesta obra, Núria Güell proposa una reflexió crítica sobre la precarietat laboral que enfronten els artistes a Espanya. Per a això, Güell va sol·licitar al museu que destinés els fons de producció al pagament de les quotes de la seva seguretat social durant set mesos, el període mínim necessari per accedir a les prestacions de baixa per maternitat. A Espanya, els artistes en actiu estan obligats per llei a pagar quotes d'autònoms mensuals, fins i tot en absència de beneficis econòmics. Malgrat treballar habitualment per a institucions públiques, els artistes no són funcionaris, proveïdors ni empresaris. Sota aquesta manca de protecció, els artistes es mouen en un entorn de precarietat, una situació que es complica encara més per a les dones artistes que desitgen ser mares, evidenciant una llista de reptes laborals que destaca les desigualtats de gènere en el camp artístic.