Carlos Pazos és una figura emblemàtica per la seva singularitat a la Història de l'Art Contemporani Espanyol. Creador heterogeni, el seu treball alberga neo-dadaisme, arte povera, surrealisme, l'estètica dels ready-made de Marcel Duchamp, les combinacions de Robert Rauschenberg i l'anàlisi institucional de Marcel Broodthaers. Tot i les referències i ecos a altres pràctiques, el seu treball segueix essent inclassificable enmig del caràcter normatiu de la crítica d'art. Tot i que el seu treball duu a la superfície un marcat sentit de l'humor, també és profundament dramàtic. Pazos confirma el fracàs de la modernitat i qüestiona qualsevol sistema de representació: la imatge ja no pot evocar ninguna realitat i l'ego neix de la ficció. L'artista s'amaga darrere d'una varietat de màscares i, a través de l'ús de souvenirs i objectes, converteix l'art del col·leccionisme en un sistema dels seus temes principals dins la seva pràctica artística. Amb una estètica kitsch, combina la poètica de l'objecte amb la ironia i la màscara narcisista.