adn galeria
català  ·   castellano  ·   english
adn galeria
C. Enric Granados, 49
08008 Barcelona
Tel. +34 93 451 00 64
Danzad, danzad, malditos

Danzad, danzad, malditos

La temàtica violenta, entesa en el sentit més ampli del terme, ha estat vastament tractada, estudiada i representada al llarg de la història de l’art. Des de Ribera a Tarantino passant per Günter Brus, ha pres les més distintes formes, però en molt poques ocasions el resultat ha estat una imatge afable.

Si be l’obra de Carlos Aires parla d’una realitat incòmoda, aquest és només el seu teló de fons. A vegades la imatge disfressa la seva acidesa mimetitzant-se amb el colorit pop, a vegades pren la forma visual del seu propi contingut. En tot cas, el resultat és sempre una imatge bella, agradable a la vista, o al menys d’una dolçor encoberta. Però la imatge ofereix a l’espectador el factor sorpresa, la possibilitat de descobrir sota la seva aparença una lectura moltes vegades àcida, pertorbadora i políticament incorrecta. Aquest encobriment es fa palès en el títol de la seva actual exposició. 

Danzad, danzad, malditos” és la traducció espanyola de la pel·lícula de Sydney Pollack “They shoot horses, don’t they?” (Als cavalls els maten, no?). Produïda en 1969, “Danzad, danzad, malditos”, és el relat d’un dels comuns concursos de ball d’EUA, durant els anys de la gran depressió.

Aquests, alimentats per la forta crisi econòmica i social, presentaven l’oportunitat de veure realitzat el somni americà als sectors més castigats, ja que aquest tipus d’espectacle no solament funcionava gràcies a la conjuntura econòmica, sinó que es veia incrementat per la força que ja llavors començava a exercir els medis de comunicació, especialment la industria de Hollywood. Acudien al ball massivament joves desesperats amb l’única il·lusió de donar-se a conèixer públicament per poder arribar a triomfar com a actors de cinema, i per descomptat, sense res a perdre. Aquesta era, sens dubte, la seva cara més amable, l’opció de la possibilitat.

Però si bé el somni americà es defineix per l’obertura de possibilitats, la seva atractiva aparença amaga esforç, patiment i dolor, que es veuen constantment augmentats amb el correlatiu creixement de l’ambició, i en aquest aspecte és en el que incideix el film, on es presenten aquests joves exhausts després de més de mil hores de ball continuat.

Aquest doble fons de la realitat és el que caracteritza l’obra de Carlos Aires, essent bàsicament, el to que manté en la seva obra. Partint del postulat que la realitat se’ns presenta sempre manipulada, a través de diferents filtres com són els mitjans de comunicació, sembla haver pres la decisió de falsejar-la ell mateix.                  

En la sèrie “Love is in the Air” la paradoxa es dóna en la relació de tots els seus elements. En els retalls de vinil resulta fàcil establir el paral·lelisme amb la pel·lícula de Pollack, doncs mentre Aires tracta imatges amb un fort contingut sexual des de l’afabilitat d’un vinil musical, Pollack ens parla del que fou per a molts una tortura, decorat en forma d’espectacle, amb llums i música en directe.

En la seva edició sobre acer inoxidable, una imatge aïllada, o una frase fora de context, semblen estar lluny d’una narració violenta. És el propi ganivet qui ens pot transmetre l’horror del seu context original, doncs les imatges foren trobades en el Museu de la Fotografia d’Amberes, totes elles qualificades de “catàstrofe”.

En aquesta ocasió, Aires presentarà també la seva versió més recent de la sèrie, que consistirà en siluetes carregades d’un significat similar però aquesta vegada materialitzats a partir de bitllets de cinquanta euros. Els retalls aquesta vegada es presenten subjectats amb agulles de cap, a manera d’una col·lecció d’insectes. La composició es titula “El jardín de las delicias”.

D’origen andalús, Carlos Aires viu actualment entre Espanya i Bèlgica, on aviat va marxar per seguir amb la seva carrera artística. Es possible afirmar que el seu trànsit entre aquests dos països, sumat evidentment a l’enorme potencial dels nous mitjans, l’ha permès enriquir-se amb innumerables referents, que ell estudiarà i incorporarà en la seva obra, sempre amb l’estètica de l’ambigüitat que ja li és característica, i amb una actitud analítica davant a la nostra percepció de la realitat. Els retrats de Goya o Velázquez han estat una font directa per la seva obra, fet que queda clarament evidenciat en el tractament de les seves fotografies, però sempre amb una constant adaptació al context actual. Són exemple d’això els seus marcs barrocs amb aspecte de fusta, que tant sols són reproduccions en poliuretà, o les seves reinterpretacions dels altars barrocs.

En “Danzad, danzad, malditos” Carlos Aires no solament demostra una gran habilitat per transitar entre narracions, entre continguts i contingents, sinó que a més s’expressa còmodament en els més diversos mitjans. Presentarà a més de las sèries citades, “Mister Hyde”, un vídeo en el que una càmera d’infrarojos registra imatges de dos fonts diferents. Una està situada en una casa del terror d’una fira d’atraccions, i l’altra en una habitació fosca d’una discoteca gai d’Antwerpen, ciutat belga on resideix l’artista. Les imatges, després d’un procés d’edició, es tronen pràcticament indistingibles.

L’obra de Carlos Aires ens enfronta a un món on els contraris es troben. Realitat i ficció, veritat i falsedat, natural i artifici, tradició i contemporaneïtat,  són dicotomies que aquí es confonen. La unitat de la seva obra, es defineix justament en el moment de conciliació d’aquestes dicotomies.

 

 

Disseny web: activaweb.net