adn galeria
català  ·   castellano  ·   english
adn galeria
C. Enric Granados, 49
08008 Barcelona
Tel. +34 93 451 00 64
Carlos Aires - this is not just fucking business

Carlos Aires - this is not just fucking business

25 de gener al 30 d´abril de 2014

 

ADN Galeria inaugura el 25 de gener de 2014 l´exposició individual de Carlos Aires: “This is not just fucking business”, una exposició que versa sobre el gir semàntic que estableix l´artista a través de la re-codificació d´icones i valors. Es tracta d´un conjunt d´obres i instal·lacions en les quals l´imaginari col·lectiu, els llocs comuns i la iconografia contemporània provoquen paranys visuals que qüestionen la lectura òbvia de la imatge.

El primer àmbit expositiu acull una instal·lació en la qual l´artista ha empaperat la paret amb retrats dels personatges il·lustres que apareixen en diferents bitllets. Enmig d´aquesta amalgama de cares destaca una peça emmarcada amb pa d´or, en la qual pot llegir-se la frase: "This is not just fucking business". El camuflatge s´entén en aquest context com allò que dissimula o amaga la presència d´alguna cosa, de la mateixa manera que s´utilitza en l´estratègia bèl·lica. Aires també qüestiona la selecció dels retratats que cada país tria per ser impresos en els seus bitllets.

La frase “This is not just fucking business” també pot llegir-se de forma repetida en la paret contrària; aquesta vegada realitzada amb retallades de bitllets originals i en curs dels trenta països més rics del món. La locució és una declaració d´intencions del que per a Aires és la seva pràctica artística, l´essència del món de l´art, les seves intrínseques dinàmiques i el capitalisme actual. Neix d´una conversa que va tenir amb un comissari i un col·leccionista en parlar d´art en la qual tàcitament li van dir: "Carlos, this is just fucking business". A manera de mantra l´artista torna la frase original en el seu vessant negatiu i la repeteix per no oblidar aquest espai íntim i únic que solament correspon a l´artista: el de la creació immesurable i exempta de paràmetres mercantils. L´obra exposada es converteix en el credo de l´artista que ara convertit en nen la repeteix per no oblidar-la mai.

En el segon espai de la galeria s´erigeix a manera de retaule catòlic la peça “30 euros 15 minuts” (2013). És un compendi d´anuncis que han quedat atrapats al llarg de diversos anys en el parabrises del cotxe de l´artista i que cautelosament ha anat recopilant sorprès pel contingut dels mateixos. Aquests residus urbans són anuncis dissimilessis: des d´ofertes de prostitució a venda de pisos, compra de cotxes, compra d´or, missatges religiosos per deixar la drogo-dependència i vidents. Fotocopiats i transformats en blocs de fusta de diferents formats, estucats i daurats amb or de 24 quirats -que posteriorment s´han brunyit- funcionen com un agut altaveu de la crisi al país.


Efectivament aquests missatges on tot es compra i ven són petjades de la decadència contemporània, un còctel explosiu en el qual joves prostitutes es barregen amb vidents, especulacions immobiliàries, i predicadors religiosos. Sens dubte una ensopegada amb la realitat més àcida del dia a dia. El recorregut de l´exposició segueix amb la sèrie “Desastres” (2013): un conjunt de bitllets de diversos països del món en els quals Aires inclou imatges retallades amb làser i extretes dels mitjans de comunicació referents a catàstrofes i guerres del país del bitllet en qüestió. Aquesta imatgeria compon la nostra iconografia contemporània i posa en dubte el valor real i simbòlic dels diners. D´alguna manera en intervenir en els bitllets, Aires descodifica el conveni mundial que estableix el valor de les monedes portant la seva acció a la il·legalitat doncs els destrueix, desactiva la seva circulació i finalment anul·la la seva funció. El bitllet emmarcat esdevé el receptacle irònic del nostre sistema econòmic, node al mateix temps de les consternacions contemporànies.

Les catàstrofes també són les coordenades de partida del vídeo: “The End” (2013) que mostra una successió de crèdits de pel·lícules on apareix aquest vocable que es juxtaposa amb sons de sinistres reals. De nou manipulant el llenguatge, Aires ens deté en el temps i suspèn la història de la qual ha narrat els seus esdeveniments en les peces anteriors. “The End” s´entén com el final d´un cicle, un vertigen que s´esvaeix.

Seguim amb la instal·lació “Mar Negre” (2012) que envaeix l´últim espai de la galeria. Utilitzant restes de basses d´immigració il·legal i barques trobades a Cadis, Aires dibuixa un mar de fusta per desvetllar en certa manera el substrat econòmic de la geopolítica actual. La idea del viatge i la cerca d´una destinació utòpica s´entremesclen amb la poètica visual de la peça en la qual dos fusters s´endinsen en un cementiri de barques per extreure les seves fustes. La immigració africana té el seu ressò en el títol del projecte i en un sutíl so d´una ràdio marroquina que se sent al final del vídeo. “Mar Negre” part d´una memòria autobiogràfica d´Aires, originari de Ronda ha recorregut de forma continuada les carreteres de la costa de Cadis i s´ha fet seus la seva llum i color.

Podríem dir que Carlos Aires s´atribueix d´aquesta mirada externa de la qual ens parlava Edouard Glissant, del que es reconeix en l´altre perquè pot enfrontar-se a si mateix amb els ulls de l´altre. This is not just fucking business articula una estètica del caos en la qual realitats oposades conviuen per generar aurores del coneixement en establir associacions d´idees i estereotips que sens dubte intervenen en la nostra percepció de la realitat. Bellesa i desastre, veritat i falsedat, ironia i sinceritat, són dicotomies que en el seu treball es dissolen. Precisament, és en la harmonia d’aquestes oposicions on resideix la genuïnitat de la seva pràctica artística.

Disseny web: activaweb.net