adn galeria
català  ·   castellano  ·   english
adn galeria
C. Enric Granados, 49
08008 Barcelona
Tel. +34 93 451 00 64
Iván Argote. Un millón de amigos

Iván Argote. Un millón de amigos

Exposició personal comisariada per Albertine de Galbert. En colaboración amb Galerie Perrotin Paris, Hong Kong i D+T Project Gallery.

 

Una parella està instal·lada còmodament en la gespa d´un jardí públic. A la seva roba, es distingeix l´ombra d´una mà acariciant-los suaument, sembla prendre part de la seva intimitat. El gest és absurd - aquesta gent no sent la carícia -, però commovedor. El contacte físic mai succeeix, i aquesta distància instal·la a l´artista doblement “en buit” enfront del seu subjecte: el buit de la mà d´una banda, i per l´altra, el buit de l´ombra: un cos en negatiu, una petjada.

En una conferència titulada “El Buit del palmell i l´amor en infraroig”, el psiquiatre Jean-Pierre Klein proposa una definició de la tendresa: “la tendresa suposa dos subjectes presents. No es tracta llavors ni de possessió, ni de submissió – que cosifiquen –, ni de passió o d´addicció – que amputen i fusionen fraccions de subjectes”. Segons ell, tota la subtilesa de la tendresa depèn d´aquesta “distància justa”, molt petita però no nul·la, que separa dos subjectes lliures en relació.

En el treball d´Iván Argote, artista colombià establert a París des que va realitzar els seus estudis a l´escola de Belles arts, són molt poques les obres en les quals aquesta noció de “distància justa” no apareix com a fil conductor. Com un lladre, deixant la caixa forta plena, després d´haver desarmat la seva porta, Iván Argote mai porta els seus furts fins al pillatge o l´obscenitat. Paradoxalment protegeix els seus objectius, a semblança d´aquestes estàtues erigides per la glòria dels conqueridors que cobreix amb ponxos indis en l´obra Turistes. Aquest gest, per ser una crítica frontal a un poder polític que erigeix en figures heroiques als que han contribuït al massacre de poblacions indígenes, no deixa de ser tendre i reconfortant.

L´acció de cobrir, i la seva dimensió de consol, troba també ressò en l´obra Donant-li pes als petons (2012) en la que l´artista i el seu equip cobreixen literalment amb petons una roca enorme, allotjada a la vora d´un riu colombià, durant el rodatge de la pel·lícula L´Estratègia (2012). En un país com Colòmbia, on els rius han arrossegat durant dècades la història traumàtica dels enfrontaments entre guerrillers i paramilitars, aquests estigmes d´un altre tipus, deixats amb pintura - com alguns deixen petons als miralls amb pintallavis - semblen conjurar el passat.

Aquesta manera d´abordar, amb humor o irreverència, temes històrics i socials de vegades dramàtics, aquest llenguatge tendre, apareix també formalment en l´obra d’Argote. L´elecció del super 8, en la seva pel·lícula Historia de la Humanitat (2011), vídeo en el qual l´artista i la seva família reconstitueixen “grans moments” de la història de la humanitat en un film de família, o d´una imatge pobra, com la nomena Hito Steyerl, per oposició a la imatge en alta definició[1], confereix també un caràcter sensible i familiar a aquests treballs de l´artista.

A semblança d´artistes com l´anglès Stephen Willats, abordant la dificultat del conviure en un context urbà, Iván Argote és un activista del contacte i de la relació. Posa en escena la solitud en el que té de més patètic, la seva i la d´uns altres, per després obstinar-se a trencar-la, i recrear llaços. Així, per a Un dia a l´any, l´artista va publicar un anunci convidant als que ho desitgessin a celebrar el seu aniversari en una sala del Centre Cultural Art 2 de Maig (CA2M) a Madrid. Mini celebracions van tenir lloc amb desconeguts durant els tres mesos de l´exposició. Les polaroids exposades a la galeria són els únics rastres d´aquests esdeveniments.

Una altra “operació” activista és el projecte Activississim!, que agrupa sota diapositives un taller que va realitzar en el Museu MAC-VAL amb nens de quatre a set anys oferint-los eines per poder manifestar-se. Les imatges estan acompanyades d´una transcripció d´una conversa telefònica en la que l’Iván explica el projecte a la seva mare. A més, la peça estableix un vincle amb el passat autobiogràfic de l´artista ja que el seu pare, sindicalista de Colòmbia i professor de col·legi solia ensenyar als seus alumnes com manifestar-se. De nou, un atracament sense robar ni atacar a ningú.

L´exposició a ADN Galeria de Barcelona reuneix aquests treballs i uns altres més, que qüestionen aquesta “distància justa” tan difícil d´identificar, i no obstant tan necessària de trobar per viure amb l´altre sense intentar sufocar-lo, per assimilació o exclusió.

 
Albertine de Galbert.
 

[1] Hito Steyerl és artista, directora de cine i escriptora, l’article es pot trobar en-línea i a e-flux : http://www.e-flux.com/journal/in-defense-of-the-poor-image/

 

 

Disseny web: activaweb.net